MARXA ENRERE
Els esdeveniments de les darreres hores amb la trencadissa de les negociacions per formar Govern a la Generalitat i donar forma al 52% tant esbombat, conjuntament amb algunes declaracions que hem escoltat de líders polítics, sembla que nomes tenen l’objectiu de poder fer la marxa enrere definitiva del procés d’autodeterminació.
Efectivament, si obviem els hooligans dels dos costats i els opinadors a sou per vendre el producte corresponent i amb quotes de pantalla influents i articles constants amb una mesquinesa moral dignes de menció. Els que haurien de ser els vertaders protagonistes, la societat catalana en aquest cas, mira astorada com ha quedat al marge, ha estat utilitzada, i el mateix sistema ara mira de deixar en res aquests darrers anys i tot el que el poble ha dut a terme amb un objectiu molt clar.
De fet, els partits sembla han caigut al seu propi parany, ja que quan reclamar aquesta superació del 50 % de vots semblava una quimera i per tant una bona excusa per seguir pujant l’aposta sense bellugar-se de la cadira, un cop atorgat pels vots la fita, han hagut de fer-nos passar vergonya i veure com allò que semblava un objectiu clar i on simplement hi havia d’haver una reunió de les 3 formacions per trobar el full de ruta consensuat per culminar-ho s’ha convertit amb una vergonya nacional que trigarem a païr.
Ningú s’explica la diferència, de tenir-ho a tocar i passar en poques hores a trencar la negociació, quan per exemple a Madrid, Esquerra porta més de dos anys negociant i cedint els seus diputats al PSOE a canvi de res tangible fins el moment sense sembla importar massa. Alhora escoltem com el que va ser un dels lideratges del procés, Oriol Junqueras dir-nos que cal mirar 20 anys enllà, teoria que reforça el descredit del mateix procès i la falta de respecte a la ciutadania. També escoltem en David Fernandez de la CUP agafant la teoria de que el 52% no avala la unilateralitat, i no fa res més que confirmar aquesta deriva cupaire que ha comprat el relat del no es possible, fins hi tot contradient sentències internacionals sobre el tema i exemples ja consolidats.
En definitiva, una prova més que la societat catalana haurà de superar en aquest llarg camí que mentre era utòpic tot anava bé, però quan s’ha convertit en una realitat ha descobert que està sola en aquest camí, i els seus representants no son aliats. La marxa enrere hauria de provocar una resposta adulta per part de la societat.