ALBERT CORTES MONSERRAT

Quan l’Estat espanyols ens va presentar la sentència del Tribunal Europeu sobre la demanda del President Puigdemont i Toni Comin contra el President Eurocambra i la seva negació inicial a donar credencials com eurodiputats escollits, ho ha fet matusserament agafant nomes la part que donava la raó al President Tajani i la seva actuació, i com era d’esperar no va esmentar que deia clarament que des del moment de ser escollits diputats ho son de ple dret i amb immunitat, cosa que deixa sense efecte les euroordres de Llarena posteriors i el nyap jurídic espanyol amb intents patètics d’evitar que ocupessin els seus càrrecs guanyats a les urnes.

Millor ho explica Gonzalo Boye, i deixa clar que el got és més ple que buit, i jo afegiria de no deixar que la propaganda interessada no ens deixi veure la realitat.

Molt més plena que buida

Gonzalo Boye

No sempre és fàcil comprendre les sentències que dicten els tribunals europeus, especialment quan es pretén que les coses siguin blanques o negres; en el cas de la recent sentència del Tribunal General (TGUE) relativa a la demanda que en nom del president Puigdemont i Toni Comín vam interposar el 28 de juny de 2019, passa el mateix. Per tant, intentaré que ens centrem en el realment rellevant, allò les conseqüències del qual van més enllà d’una lectura plana, com la que alguns han pretès fer.

La sentència, si bé no ens estima la nostra demanda, sí que ens aporta el suport clar, nítid i rotund respecte d’allò que havíem sostingut des del 26 de maig de 2019: la condició d’eurodiputat s’adquireix per la proclamació dels resultats i això es va fer el 13 de juny d’aquell any.

Per als qui tinguin dubtes sobre això, recomano llegir, per exemple, el paràgraf 90 de la sentència, on s’estableix que: “en el cas d’interlocutòries, és procedent considerar que els demandants, els noms dels quals figuraven en la proclamació del 13 de juny de 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquesta data i en conseqüència gaudien, per aquest mer fet, de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7. Fora d’això, aquest punt ja és pacífic entre les parts”.

Només aquest paràgraf bé val tot el treball desplegat, en aquesta concreta demanda, per més de 3 anys. M’explicaré.

En primer lloc, ratifica el nostre criteri incorporat a la demanda presentada el 28 de juny de 2019: la proclamació realitzada el 13 de juny d’aquell any i publicada al Butlletí Oficial de l’Estat és el moment exacte en què ambdós exiliats van adquirir la condició d’eurodiputats.

En segon lloc, i això té més conseqüències de les que a simple vista s’aprecien, per aquest sol fet, des del mateix 13 de juny de 2019 gaudien plenament de la immunitat reconeguda en el paràgraf segon de l’article 9 del Protocol Número 7, és a dir de la immunitat de desplaçament per anar i venir a les sessions del Parlament; immunitat que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional no han reconegut fins ara.

En tercer lloc, tan important com l’anterior, o més encara, és que tant nosaltres com el Parlament Europeu com la mateixa Advocacia de l’Estat —representació única del Regne d’Espanya— coincidim que això és així; dit més clarament: el Regne d’Espanya, a diferència dels seus Tribunals Suprem i Constitucional, ha admès davant la Justícia europea que són eurodiputats des del 13 de juny de 2019 i, també, que compten amb l’esmentada immunitat, amb les conseqüències que això té.

Les derivades de tot l’anterior són múltiples i molt variades, però, segurament, el més important és que, sent així com ha resolt la Justícia europea, no hi ha dubte que des del 13 de juny de 2019, per dictar qualsevol ordre de detenció en contra del president Puigdemont i de Toni Comín, es requeria, amb caràcter previ, sol·licitar el corresponent suplicatori al mateix Parlament Europeu.

Això, que ja vam comunicar primer al Tribunal Suprem, i després al Constitucional, va ser desestimat per ambdós i, pitjor encara, quan els vam proposar que, si tenien dubtes sobre això, cursessin la corresponent pregunta prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ho van desestimar també argumentant que no existia cap dubte i que ni eren eurodiputats ni era necessari sol·licitar el suplicatori.

Però, si a algú li resta cap dubte, n’hi ha prou amb llegir-se el paràgraf 92 de la sentència, on s’estableix que: “Així, encara que l’escrit de 27 de juny de 2019 no esmentava la qüestió de la immunitat dels demandants, ha de fer-se constar que la negativa de l’expresident del Parlament a reconèixer-los la condició de diputats europeus que conté no va tenir en qualsevol cas com a efecte privar-los de la immunitat contemplada a l’article 9, paràgraf segon, del Protocol núm. 7, al compliment del qual estaven obligades les autoritats nacionals pel simple fet de la proclamació oficial dels resultats de les eleccions europees.”

En qualsevol cas, ara, quan ja tots sabem que teníem raó, la primera conseqüència que es pot extreure de la sentència d’aquest dimecres és que les euroordres cursades pel Jutge Llarena el 14 d’octubre i 4 de novembre de 2019 en contra del president Puigdemont i Toni Comín respectivament, són unes decisions nul·les de ple dret perquè aquestes ordres es van cursar en violació de les seves respectives immunitats, immunitats amb què també l’Advocacia de l’Estat està d’acord.

Com si això no fos prou, resulta que tot just el gener de 2020, quan ja era una realitat material innegable que el president Puigdemont i Toni Comín eren eurodiputats, el Juez Llarena va cursar un suplicatori per “continuar amb l’execució de les euroordres cursades a Bèlgica”; dit més clarament, va emetre un suplicatori per continuar executant unes ordres de detenció que eren il·legals, amb les quals fins i tot el suplicatori, es veu arrossegat a la nul·litat.

Evidentment, la sentència, que en altres aspectes —més enllà de la condició d’eurodiputats i de la immunitat— conté diverses contradiccions intrínseques i extrínseques que contravenen tant la jurisprudència del TJUE com la doctrina de l’Advocat General Szpunar, dona marge per ser recorreguda, però només en aquells punts legals en què es necessita més claredat i coherència; tanmateix, del que he exposat fins aquí, estic convençut que aquells que l’han valorat des dels titulars i no des d’una visió global d’aquest litigi estratègic, el més important existent en aquests moments a Europa, s’emportaran grans sorpreses.

Una batalla jurídica com la que vam emprendre a partir de novembre de 2017 no és tasca senzilla ni ràpida, però sí molt reconfortant, especialment quan es va veient que, pas a pas, ens van donant la raó, es van reconeixent els drets i llibertats dels exiliats i, a través d’ells, dels catalans i de la resta dels ciutadans de la Unió però, sobretot, quan es van consolidant criteris que, molt més aviat que tard, acaben sent assumits fins i tot per la representació processal del Regne d’Espanya.

Per als qui després de llegir tot això vulguin un titular respecte d’aquesta sentència els diria que “l’ampolla és molt més plena que buida” i que, amb el que ja hi ha, ens sobra per construir la resta d’aquella resposta i de les solucions que els líders de l’independentisme català van anar a buscar a Europa quan van decidir marxar a l’exili.