LES SORTIDES DE L’EXILI I LA PRESÓ
Ahir amb la decisió del Tribunal General de la Unió Europea per tornar cautelarment la immunitat al President Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsati i esperant la decisió definitiva entrant al fons de la qüestió, és una nova victòria contra el règim espanyol, hi de fet son les úniques si ho comparem amb la presó.
Aquestes dues sortides, evidentment respectables les dues, i sempre amb l’exigència que els nostres presos polítics en puguin sortir el més aviat possible, ho dic per algun hoooligan que pugui llegir això i immediatament posi el seu partidisme en marxa com si el món s’acabi amb les misèries de cada partit polític.
Si parlem de l’exili,i algun cop ho he dit, després de no fer efectiu com tocava la declaració d’independència, això seria un altra tema. Crec que traslladar tot el Govern a Brussel·les hagués estat una imatge super potent al cor d’Europa i un pol de lluita continua pel nostre alliberament de gran visualització i segurament que tard o d’hora la Unió Europea hauria intervingut forçada per les circumstàncies. Finalment no va ser així i els 3 eurodiputats hem vist com repetidament han obtingut victòries judicials que han deixat a l’Estat espanyol despullat de les seves vergonyes i cada cop més en evidència per la seva falta de democràcia i la seva manera d’actuar amb la causa catalana.
A l’altre costat la presó, on deixant de banda els Jordis que no podien preveure que anirien a parar on han anat. Els polítics sabien perfectament que anirien amb la seva culpabilitat a la presó, i no van aprofitar per deixar en evidència una farsa de judici seguin totes les seves obligacions com imputats i per tant donant legalitat allò que evidentment no ho era, i posteriorment des de la presó hem vist com tampoc ha servit per gran cosa, apart de complir ja més de 3 anys de condemna injusta sense data encara de sortida i un horitzó llarg segons com vagin els esdeveniments, amb indults vigilats com es rumoreja que encara serviran involuntariament per blanquejar el règim repressiu.
Per tant, i ja vist amb perspectiva, la millor opció era l’exili i la pitjor la presó. De fet voler donar tant poder de decisió a persones que estan amb la realitat de la presó era el pitjor que es podia fer, i el que l’Estat està aconseguint amb el maleït partidisme que evidentment no te la prioritat global del procés d’independència, i així ens va.