LES REFLEXIONS D’UN BORBÓ
El monarca espanyol exiliat a Abu Dabi Joan Carles I ha escrit les seves memòries i a les mateixes podem trobar el seu tarannà dient coses com que l’1 d’octubre és va sentir traït pels catalans i donant suport al discurs miserable del seu fill en les mateixes dates.
Efectivament, en el llibre surt Catalunya en 2 de les 500 planes i explicat per un personatge amb escàndols i acusacions de corrupció i frau. Dona suport al discurs del seu fill el dia 3 d’octubre del 2017 i que simplement es va posicionar amb la part del “a por ellos” sense fissures i defensa la unitat del país per damunt de tot, apel·lant a la traició que va sentir. Diu que el calvari del terrorisme basc i el gijadisme era una gran preocupació però encara dona més importància a les reivindicacions catalanes menys sorolloses. Parla de que havia de marcar límits al President Pujol per la seva catalanització de la vida administrativa i quotidiana i coses com que en les estadistiques oficials les relacions comercials amb l’exterior incloien Espanya també. Defensa el café per tothom, o sigui el model autonòmic igual deixant la distinció entre nacionalitats i regions de la Constitució i titlla Catalunya d’intolerant on no ser un nacionalista radical era ser un fatxa, si Espanya es plural, Catalunya també ho es i no es pot cedir a la discriminació basada en la identitat i l’odi dels uns contra els altres. Per cert lloa el Dictador Franco com no podia ser d’altra manera.
Tota una declaració d’intencions del personatge, lloa un Dictador sanguinari que curiosament el va anomenar el seu hereu, amb això ja queda dit tot, parla de pluralitat i alhora defineix el que es Espanya una discriminació basada en l’identitat i l’odi i ho atribueix a Catalunya ja que marxava del discurs i pensament únic que no admet res més. Parla de la catalanització amb el President Pujol quan veniem de 40 anys amb la llengua i identitat prohibides, cosa que segurament satisfeia el monarca que per mostrar el seu tarannà li preocupava més les reivindicacions legitimes i pacífiques catalanes que les bombes i la mort del País Basc, tot una mostra del miserable que pot ser una persona sense cap respecte per la vida humana i nomes guiat per la seva obsessió malaltissa per la identitat a la força.
Res d’estrany el seu suport al discurs del fill al millor estil d’una dictadura i sense el més mínim respecte a la democràcia i sobretot a la gent, encara te la barra de parlar de traició, donant entendre que la seva visió ha de ser compartida per tothom sense dret o llibertat de pensament. En definitiva l’hereu d’un règim dictatorial no podia ser res més.
Les reflexions d’un Borbó.