ALBERT CORTES MONSERRAT

Desprès de l’article d’en Carretero, les diferents reaccions dels dirigents del mateix partit, i dels altres no s’han fet esperar, i tots amb un denominador comú desacreditar i passar full el mes ràpidament a una reacció democràtica i de dignitat davant de tanta humiliació de l’estat,  en forma de prioritat absoluta per la creació de l’estat propi, i què els partits actuals i sobretot els què es diuen nacionalistes haurien de tenir al cap per retornar la il·lusió de la gent.

Primer destacaria les declaracions del portaveu adjunt del PSC al Congrés Daniel Fernandez, què ajuden a entendre el tarannà d’aquest partit i les grans dosis de cinisme d’aquesta sucursal, què actualment talla el bacallà al govern català, ens diu que Zapatero en el comitè federal va demostrar què es respectuós amb les singularitats de Catalunya i l’Espanya plural.

Podem observar com aquesta presa de pel  en forma de reiterats incompliments amb Catalunya, es observada pel PSOE-C com el fet més normal del món, ja què aquest es el seu objectiu principal, convertir el territori en una regió qualsevol sense cap tret distintiu identitari.

A Catalunya, per part de CIU, Felip Puig, teòricament sobiranista, ha titllat  què hi ha una desafecció entre l’electorat mes radical i ERC per la base del nou partit que es la declaració unilateral d’independència, i critica els dirigents actuals per haver venut el govern a l’espanyolisme del PSC.

O sigui que per la ment del Sr. Puig, una petició d’independència va associada al radicalisme, fa temps que aquest senyor se li ha vist el llautó, i simplement juga amb les paraules, però la seva aposta no deixa de ser fer el joc al sistema espanyol actual.

En Joan Puigcercos ha convidat a abandonar el partit a aquests militants, i parla de l’espai de centre dreta independentista, i referma que la seva intenció es sumar i solucionar els temes que preocupen a la població. En Joan Ridao veu positiu dos fets pel partit que el faran mes fort, l’anunci de renuncia d’en Carod, i la fugida del sector Carretero si s’acaba materialitzant. En Josep Huguet ha frivolitzat el tema dient que la Independència no  es fa  fent proclames a la muntanya, sinó amb acció de govern què creï identitat nacional. Per últim en Carod recorda l’escissió del PI, d’Àngel Colom de fa molts anys, i l’ha comparat amb aquest possible nou intent condemnat al fracàs.

Verdaderament les reaccions, no per esperades deixen de ser tristes, i davant la proposta assenyada de sortir de l’atzucac on ens trobem amb una formació política transversal amb les que hi ha o una nova, amb l’objectiu de donar el pas què reclama una bona part de la societat civil, la reacció es el descrèdit per amagar el màxim la idea davant la mediocritat habitual. En Puigcercos segueix insistint amb l’eix esquerra-dreta, com si la creació d’un estat propi fos una exclusiva de una de les dues opcions, en Ridao se n’alegra de què els descontents abandonin per no haver d’incomplir els estatuts, com passa actualment amb el referèndum intern pel finançament, Huguet apel·la a l’acció de govern per assolir l’objectiu, suposo no es deu referir  la dels dos tripartits, ja què la diferencia amb els anteriors 23 anys es imperceptible, i la pluja fina i la gestió social es el què ens han venut per davant de qualsevol salt en el tema nacional, i per últim Carod fa un comparació desafortunada, ja què el temps, els protagonistes i la situació no es la mateixa, per tant apart del seu desig de què si fructifica fracassi, no es correspon amb la realitat, i més aviat sap què restaria força a Esquerra, i per tant quotes de poder en propers governs.

Tot plegat es previsible, i demostra un cop més la negativa de les direccions actuals ha avançar en el terreny nacional desacomplexadament, i plantejar el conflicte amb l’estat definitivament sense caure amb la demagògia de sempre.