LES PROMESES INVISIBLES
En el debat de Política General al Parlament de Catalunya, el President Illa en anuncia 210 mil nous habitatges i un programa d’acollida de palestins a Catalunya entre d’altres coses. Un engany rere un altre.
Respecte els nous habitatges potencials vol impulsasr la col·laboració pública i privada per fer-ho possible. Caldria preguntar pels 50 mil ja promesos al darrer any i encara pendents. Ho emmarca en un acord de país i en unes àrees ja delimitades que va explicar. Va explicar una sèrie de fases on es troben els promesos anys anteriors. Tanmateix va prometre també un programa d’acollida per palestins a Catalunya, allotjar i assistir. Tot un seguit de mesures de solidaritat per la seva integració completa, apart va prometre ajudes i inversions en cooperació internacional per aquest afer i va lloar Pilar Castillejo de la CUP, membre de la flotilla i parlamentària que ahir es va incorporar.
Realment la mancança de valors de la classe política fa prometre coses que simplement son de cara a la galeria i no son reals. El tema de l’habitatge tots sabem que es un tema sensible per la població i aquests anuncis sempre fan un plus en el polític o Govern de torn, el problema es que son irreals, i els 50 mil del curs passat ja s’ha vist que encara estan en espera com a mínim la majoria com per prometre ara quatre vegades més del mateix. La memòria curta de la població de fet no els passa factura, però jugar amb aquests temes no hauria de ser pràctica habitual i si la sinceritat del que es pot fer o no sense enganys per molt que no sigui una publicitat que els agradi. El relat simplement s’ha convertit en l’objectiu de tots els partits i s’ha separat de la realitat o de la mentida, i això implica a tots els partits i provoca la desafecció que veiem a la societat.
En segon lloc i pel tema d’acollida, crec que un territori on la immigració te barra lliure com el nostre i on els serveis públics ja viuen tensionats, és una irresponsabilitat demanar més acollida sigui del territori que sigui. Ho trobo una indecència per la població que ja viu aquí i que veurà una mica més retallats els seus serveis en benefici d’altres recent arribats. Un Estat no es una ONG, i evidentment que ha de procurar ser solidari si pot, però sempre avaluant la seva capacitat, no per un altra operació de propaganda que el que vingui desprès ja es trobarà com un problema.
En definitiva, les promeses invisibles dels Debats de política general.