ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES PANTALLES DELS DEBATS

Confesso que ahir no vaig veure el debat entre candidats catalans a les eleccions espanyoles, però he sentit alguns dels seus moments estelars i crec que fa mandra explicar mil i una vegades el mateix, amb el pas dels anys nous personatges però els mateixos discursos.

Volia destacar el candidat Juan Carlos Girauta de Ciudadanos, el que considera una malaltia el nacionalisme català, amb això queda dit el seu tarannà. Ahir va reblar el clau quan va mostrar la seva disconformitat i demanar rectificació quan es va acusar a alguns pares de la Constitució com a feixistes amb l’exemple clar de Fraga Iribarne, un ministre de la dictadura amb les mans tacades de sang i que va ocupar càrrecs públics al projecte de democràcia, morint sense passar per la justícia i sense demanar perdó. Aquests macabres personatges son els que van redactar la llei sagrada que tant defensen segons quins partits.

Pel que fa al cas català es veu clarament com Chacon, Fernandez Diaz, Duran i Girauta veuen impossible una independència i alhora neguen el dret més bàsic com un referèndum per resoldre el conflicte. Qualsevol semblança amb un democràcia vertadera es pura fantasia. Alguns prometen referèndums impossibles si governen però francament amb poca credibilitat i uns suports tant limitats que son pantalles passades.

Mentrestant amb un Govern interí a la Generalitat segueixen les converses per formar un Govern de debó que posi fil a l’agulla al procés o el deixi ferit de mort. Com diu l’Odei i si fem les maletes, el temps s’esgota i l’obra no pot durar sempre.

I si fem les maletes?

per Odei A.-Etxearte
El procés no sobreviurà al “processisme”. No hi ha prou consumidors per a la ficció política de producció pròpia: o tira endavant o haurà de tenir un final més o menys digne, amb tota la solemnitat requerida. L’autogovern està despullat. Els intents d’acord entre JxSí i la CUP topen ara amb la crua evidència d’una Generalitat intervinguda i inservible. L’Airef ha avisat que Catalunya necessitarà ser rescatada pel govern espanyol durant deu anys més. És a dir, haurà de passar una altra dècada perquè el govern català pugui tornar als mercats per endeutar-se si res no canvia. Es pot desafiar un estat com l’espanyol quan en depens per respirar? Expliquem-ho així. Mariano Rajoy (avui, ell; demà, qualsevol altre) amenaça d’asfixiar-te amb el coixí. Alguns esperen que escapis del pis sense corredisses ni trencar cap plat i els altres estavellarien els objectes contra la paret, ni que sigui perquè la batussa provoqui que els veïns (europeus) piquin a la porta per posar pau, però el que és segur és que no t’hi podràs quedar gaire més temps fent veure que fas les maletes. O les enllesteixes o les deses a l’armari, fins a la pròxima oportunitat.

El suport a la independència s’ha ampliat fins als dos milions de vots del 27-S perquè ha estat assumida com a única sortida viable a la crisi del model autonòmic pactat durant la transició. L’autogovern va nu. Ara és campanya i el PP, el PSOE, Ciutadans i Podem ofereixen a Catalunya els millors vestits que creuen tenir però hi ha vergonyes que ja no es poden tapar. La paradoxa és que l’independentisme, amb més força electoral que mai, visqui una crisi interna d’un abast encara incalculable i que pivota sobre un dels elements que van catapultar els partits del sí fins als dos milions de vots: la credibilitat del projecte.

El repartiment de culpes podria ser infinit. Però la viabilitat del procés l’ha posat en qüestió, en essència, la incapacitat de JxSí i la CUP per adaptar els seus programes electorals al 48% dels vots obtinguts. El resultat requeria un replantejament acordat de l’aplicació de la via unilateral, com a única opció alternativa a la submissió al govern espanyol, però sense caure en el fracàs previsible d’una declaració unilateral d’independència que no té prou base electoral. Podria consistir a pactar una desobediència (o una obediència a la llei catalana) centrada en mesures d’abast social que contribuís alhora ampliar la majoria favorable al procés, aquest cop per la constatació pràctica dels beneficis socials associats, i d’aquesta manera elevar el desafiament fins al punt de no retorn. El referèndum es podrà reclamar sempre, però és insuficient com a proposta, i la recuperació d’una consulta unilateral implica tornar al 9-N. Madrid l’intentaria deslegitimar un altre cop i es perdria l’avantatge principal del referèndum acordat, que és l’assumpció del resultat per les dues parts, sigui quin sigui i, per tant, que Madrid admeti que negociarà la separació. Un reconeixement que és al mateix temps l’única manera d’esvair les pors de la transició.

La resolució de ruptura aprovada ha ferit la credibilitat del procés. Pedres a les sabates. Qui formula una amenaça que no pot complir? Han passat els trenta dies fixats sense que s’hagin començat a tramitar les tres lleis per la falta d’entesa. Els partidismes afloren a cada instant. La tàctica i les dinàmiques internes continuen negant la generositat imprescindible en una gesta que només es pot culminar des de la transversalitat. El 1980, Jordi Pujol intentava recuperar el prestigi de la Generalitat amb accions icòniques. Duia, per exemple, un provocatiu banderí amb les quatre barres al cotxe oficial. Es pot dir que llavors l’autogovern depenia de detalls així. Ara el retorn als símbols i a la retòrica d’una confrontació controlada és, simplement, insostenible. En resum: o l’independentisme fa les maletes o ho deixa estar. El “processisme” ja no té recorregut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.