LES INTENCIONS DE CSQP
Avui hem viscut les votacions per escollir la Mesa del Congreso a Madrid amb la polémica del vot parcial o total de CDC a la vicepresidència dels Populars i les reaccions posteriors. Ho interpreto com a tàctica política per assegurar el grup propi amb tot el que aixó comporta de visibilitat i ingressos. Éticament rebutjable perà ampliant el prisma, amb una candidatura conjunta a Madrid, hi hauria hagut una victòria independentista per sobre dels Comuns. Un vot a la una que com diuen els mateixos actors tenen un objectiu superior a preservar i que fa que poques explicacions siguin significatives per justificar aquesta presentació per separat per pura tàctica partidista i que apart evitaria disfuncions com les que hem viscut.
De totes maneres, volia encarar un tema que considero encara més important, les vertaderes intencions dels de Xavi Domènech, Ada Colau i Pablo Iglesias en tot aquest afer. Com ja va dir el dia posterior de les eleccions espanyoles volen ser un espai que substitueixi a CDC com a gran partit a Catalunya amb un afer que cada dia fa més pudor, com el referèndum impossible que pregonen. Ara amb aquest numeret de la Mesa del Congreso han aprofitat per demanar suport a una candidatura amb el gran mérit del candidat a Ministre de la plurinacionalitat i el discurs que deixarà parlar amb català a la cambra, cosa que sap perfectament que ara per ara ja no es massa important, i alhora no ho permet el reglament.
Alhora els seus vots a Catalunya normalment en contra de Junts Pel Sí, i ara pretenen el prestam a canvi de res. Per quadrar el cercle han acabat donant suport al candidat socialista, el mateix que va ser escollit Lehendakari amb els vots de Populars i UPyD. Un altra incoherència que no lliga amb la bel·ligerància d’Iglesias pels vots convergents. Un autèntic despropòsit.
De fet, la seva obsessió per damunt de Catalunya, son els càrrecs a l’Estat amb una pastanaga en forma de referèndum cada cop més florida. Si no volien els Populars al Govern, com es que no van donar suport al candidat socialista en la primera temptativa electoral espanyola. Un autèntic embòlic cada cop més al descobert.
Saben perfectament, que el projecte independentista es majoritàri, democràtic i possible. El seu discurs de pretesa superioritat moral i fraternitat com els agrada dir cada cop penja més d’un fil, el cinisme te aquestes coses.