ALBERT CORTES MONSERRAT

El president Mas ens diu que el país es en joc, i no està disposat a posposar la consulta a canvi d’una millora de finançament, alhora defensa el diàleg sense caducitat ja que es compatible. La líder popular catalana en canvi ens diu que es incompatible un millor finançament català i voler trencar amb Espanya. Realment, crec que el diàleg de segons que, si que te caducitat i sense que serveixi de precedent i com diu l’escrit que adjunto de Francesc Puigpelat, podria subscriure les paraules de Camacho. Una mica es com nedar sense voler mullar-se. Si realment, el missatge es que el maltractament es insuportable i que es vol consultar a la gent el nostre futur amb una percepció d’una majoria per l’Estat propi, no te cap sentit demanar nous enganys en forma de finançament o portar recursos al TC per posar dos exemples. Segurament hem de trencar el marc mental, cosa que ajudaria i molt a la percepció de la població que això va de debò, i que els nostres representants mereixen tota la nostra confiança. Es com jugar a la famosa puta i ramoneta, a nivell nacional, i hem de donar aquesta etapa per tancada per sempre.

Les paradoxes de la Camacho

Per un cop a la vida, estic d’acord amb l’Alicia Sánchez-Camacho. Ahir va insistir en una idea a la qual cal prestar atenció: que és incompatible pidolar un més gran finançament autonòmic per a la Generalitat, alhora que es planteja la independència de Catalunya. Artur Mas s’hauria de deixar de divagacions i subterfugis i acceptar aquesta realitat, que és l’única que compta: un cop s’ha reconegut que l’única solució és trencar amb la legalitat espanyola, ¿per què seguir reclamant coses d’acord amb la legalitat espanyola?

Això val per al finançament igual com en una munició de coses. Per exemple, em sembla esperpèntic que la Generalitat estigui, dia sí i dia també, presentant recursos d’inconstitucionalitat contra lleis espanyoles al Tribunal Constitucional (TC) espanyol. És absurd. No havíem quedat que el TC està venut als interessos de l’Estat? Per què tornar-hi? També és ridícul que Artur Mas acusi reiteradament de “deslleials” les autoritats espanyoles, per incompliments de l’Estat amb Catalunya, quan ell està propiciant la “deslleialtat” de convocar un referèndum per engegar Espanya a dida. De debò no s’adona que és una flagrant contradicció?

Ara bé: a l’Alicia Sánchez-Camacho i als espanyols en general caldria replicar-los amb un argument paral·lel al que ells mateixos esgrimeixen contra Artur Mas. És el següent: és incompatible afirmar que Catalunya i els catalans són part integrant de la “indisoluble” nació espanyola i, alhora tractar-los permanentment com a estrangers. Perquè vaja: si tenen tan clar que els catalans som espanyols, haurien de deixar-se de collonades i obrar en conseqüència.

Ara bé: no ho fan. A la pràctica, actuen com si Catalunya fos Tanzània i el català, un dialecte del suahili. D’exemples d’aquesta actitud, n’hi ha centenars, des de les tertúlies esportives on es prefereix la victòria del PSG a la del Barça, fins al famós cas de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa, o la negativa demencial i irracional a construir el  Corredor Mediterrani de mercaderies, que només s’aguanta des de la perspectiva madrilenya d’evitar a tota costa construir una infraestructura  bàsica a “territori enemic”. I què dir del finançament autonòmic “per càpita”? Si de debò els catalans som tan espanyols com els extremenys, ¿per què l’Estat inverteix molt menys en els nostres serveis públics?

Les relacions Catalunya-Espanya són plenes de subterfugis, de mals entesos i de paradoxes. Per la banda d’ells, no hi ha cap interès a aclarir-ho, perquè els encanta la confusió. I per la nostra? I si ens traguéssim la careta?

Francesc Puigpelat