ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES CONTRADICCIONS ETERNES D?EN JORDI PUJOL

Sense categoria

L’Expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en una conversa radiofònica, ha assegurat que entén el creixement de l’independentisme davant l’actitud agressiva de l’Estat Espanyol amb Catalunya, encara que com sempre no creu que l’Estat Propi sigui la solució, ja que no te sortida, tanmateix ens diu que el no independentisme tampoc ho te fàcil.  En definitiva l’ambigüitat de CIU amb persona.

S’ha referit al moment complicat que vivim, ja que tant PP com PSOE tenen una actitud negativa vers Catalunya, i s’ha referit a antics  dirigents de la seva època com Agustí Bassols amb la plataforma Sobirania i Justícia què aposta clarament per la sobirania. Ens argumenta que no podem esperar coses positives en el finançament o sentencia del TC, però que en un futur això pot canviar per la delicada situació econòmica espanyola.

 

Realment la mitificació que alguns han volgut fer d’aquest personatge què va ser durant 23 anys President de la Generalitat, amb el temps s’ha anat diluint i comprovant que nacionalment parlant va ser un fre per posar les bases per un estat català dins la Unió Europea. Cada declaració, es un nou exercici  de incoherències, ja que dir que l’independentisme no te sortida, no te cap base solida i es una temeritat, per dir que el no independentisme també ho te molt difícil realment ja es esquizofrènic.  Tant costa decidir-se.

 

Ell ho te molt clar, vol seguir lligat per sempre més a l’Estat Espanyol peti qui peti, i renuncia a la possibilitat d’emancipació nacional utilitzant els mateixos argument que l’Estat, es a dir una sèrie de dificultats insalvables que per decisió divina ens atorga  el paper de ser l’únic territori del món amb anhels nacionals, què  misteriosament hi te que renunciar per seguir servil i submís als desitjos de l’Estat, sacrificant la seva cultura, economia, la seva identitat i tot el seu potencial.

 

No ens intenti convèncer de les seves pors, i de la seva anima en el fons espanyola, ja que si les coses en un futur proper no pinten gens be, a llarg termini no hi ha cap indici que ens digui que han de canviar, em podria dir en que es basa per les seves afirmacions, perquè no vol fer-se gran com a nació, i prefereix esta supeditat amb un altra territori que fa servir el maltracte com a norma habitual pels seus propòsits.  Se’ns dubte la diferencia amb el President actual es inexistent des d’aquest punt de vista, els dos amb les seves peculiaritats tenen el mateix horitzó nacional.

 

Caldria què més sovint es recordes això, ja que en la fase  on ens trobem cal distingir be entre els nostres aliats, i els que simplement no volen canviar res i continuar indefinidament així, malauradament l’expresident Pujol tot hi la seva talla política es dels segons, i no farà  ni ha fet mai un pas pel procés d’alliberació nacional.

 

 

 

 

  1. “Cal protestar encara que no serveixi de res”, deia Pedrolo. Les paraules de Pujol indiquen una cruïlla. L’estat espanyol es troba en un procés de transformació on, definitivament, es planteja l’assimilació completa. Ni la rica diversitat regional, que deia el testament polític de Franco, és ja compatible amb l’estat espanyol. Per això Pujol diu que el “no-independentisme” (traduïm, el “dependentisme”) ho té magre. D’altra banda, l’independentisme ho té difícil, diu Pujol, entre d’altres coses, perquè ell hi és en contra. Per a Pujol l’independentisme no és viable per una sèrie de raons, i suposo que una d’elles, que no la diu, és de caire demogràfic (o, si es vol, etnogràfic). També n’hi ha d’altres raons, com el sotrac “sociològic” que es podria produir. I és que Pujol encara tem una “revolució social” a Catalunya sense la protecció de l’estat espanyol. En resum, el catalanisme es troba en una cruïlla, segons Pujol:
    – si l’independentisme pren la direcció del catalanisme, segons Pujol, s’estavellarà en el fracàs. I el catalanisme, segons Pujol, ja no se’n recuperarà.
    – si el dependentisme continua dirigint el rumb del catalanisme, segons Pujol, el més probable és que de Catalunya no quedin ni les molles.

    Pujol ha llençat la tovallola, doncs. Legítim. Si l’hagués llençada el 1965 o el 1975, no sé si hagués estat millor o pitjor per a Catalunya (si no hagués pres la tovallola en els anys 1950 sí hauria estat, certament, una mica pitjor per a Catalunya).

    La cruïlla hi és. Cal triar via. O dependència o independència. No hi ha lloc ni per autonomismes ni per sobiranismes de mitja tinta. No hi ha cap garantia de victòria. És més, l’únic camí és anar de derrota en derrota fins (potser) arribar a la victòria final.

  2. Avui, guanyaria el sí, i cada dia que passa abans no es convoca el referèndum, la victòria serà més aclaparadora, perquè som responsables i ens estimem la llibertat, fins i tot els pessimistes recalcitrants que només fan que cridar el mal temps. Jo tampoc no sóc espanyol! 

  3. EFECTIVAMENT ELS PAÏSOS CATALANS NECESSITEN UNA REVOLUCIÓ SOCIAL PROFUNDA I DESBANCAR I ARRACONAR LA MÀFIA DOMINANT(SUPOSADAMENT BURGESA)QUE ENS HA ESTAT LLIGANT I COL·LABORANT AMB ESPANYA DURANT 500 ANYS.  

Respon a bou Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.