ALBERT CORTES MONSERRAT

Ja ha finalitzat el congres convergent, i puc treure unes conclusions complementaries mes de l’aposta de CDC per la Casa Gran del Catalanisme.

En primer lloc la renovació de la cúpula dirigent amb nous noms, no ha inclòs cap dels noms mes sobiranistes com Victor Terradellas o Alfons Lopez Tena entre d’altres, si be es cert que noms provinents del mon municipal tenen diverses sensibilitats, cap es conegut per apostar per un estat propi sense embuts, i la tornada de figures del passat com en Cullell, poden ajudar a homogeneïtzar el partit, però no son garantia de cap aposta renovada.

Vull destacar que els militants han atorgat el nombre mes baix de vots a la direcció a David Madí, director de les ultimes campanyes, i autor del famós vídeo què amb un cinisme esfereïdor, i molta demagògia barata atacava el tripartit, i què va provocar mes que res desencís en els propis votants, crec que si es volia apostar per noves formules, evidentment aquesta persona què amb el seu ressentiment i mètodes americans utilitzats matusserament no ha aportat res de positiu per avançar com a país.

Tanmateix, i com em vaig referir en el post anterior, l’aposta pel dret a decidir sense límits amb termes com a nació lliure ja es un avenç en aquest partit tant prudent alhora de parlar d’aquests temes, però la no inclusió d’estat propi, i declaracions d’en Mas dient que vol mes una nació forta dins Espanya, que un estat propi feble, sintetitzen la famosa ambigüitat, i la poca coherència de voler posar en un mateix pot totes les sensibilitats del blanc al negre.

Primer, una nació forta dins Espanya, ell sap perfectament que no es el camí traçat del Estat de les Autonomies, i què les balances fiscals han donat un bon exemple d’aquest espoli que continuarà pels segles dels segles, i un TC que marcar el límit autonòmic que evidentment per un territori que vol ser potent es totalment insuficient, la segona part referent a l’estat propi feble, es una bajanada parlant clar, ja que no hi ha en el mon un estat propi que vulgui deixar de ser-ho, i prendre les teves decisions en el teu propi benefici, i gaudir de tots els teus recursos evidentment no es mai senyal de feblesa.

Aquestes contradiccions son els tics convergents que perduren en el temps, i què evidencien què nomes apostaran per donar el salt endavant quan es visualitzi amb claredat l’aposta per la sobirania, ells no en seran pas el motor, però si una part important.

La societat civil, i altres partits que vulguin apostar clarament per l’estat han de donar el primer pas, i iniciar el pols amb l’estat.  Les coses estant canviant, però les pors segueixen existint, mentrestant el nacionalisme espanyol no en te cap de recança a mostrar tota la seva virulència, vingui de Madrid o de la pròpia Catalunya, i ja se sap que si un puja, vol dir que l’altre baixarà.