ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui s’obre el periode on el nostre Parlament ha de conduir al seu poble a un referèndum per la independència, que si tot va be, ens portarà a ser un nou estat tant normal o anormal com qualsevol altra, i que podrà decidir el seu present i futur, alhora que valorar el seu passat. De totes maneres més enllà de pactes que han de fer possible aquesta circumstància, i la creació d’estructures que ens permetin estar preparats per aquest canvi, hi ha una cosa encara més important, com son les validacions internacionals al projecte, i això requereix tacte, sentit d’estat, diplomacia i intel·ligència per tocar la tecla adequada a cada estat clau per no haver d’afrontar aquest via crucis com Kosovo, que defineix l’escrit de Salvador Cases que us adjunto,  i el més ràpidament  possible ingressem a tots els clubs mundials on hem de treure el cap

La majoria de països reconeixen Kosovo Aquest dimarts 11 de desembre de 2012 Kosovo va ser reconegut per Dominica. Des que el parlament de Kosovo va proclamar la independència unilateralment (sense el reconeixement de Sèrbia), el 17 de febrer del 2008, el nombre de països que l’han reconegut com a país independent ha anat creixent de forma lenta, però constant (cap país dels que l’han reconegut n’ha retirat posteriorment el reconeixement). Amb el reconeixement per part de Dominica els membres de l’ONU que reconeixen Kosovo són 97, xifra que representa, per primer cop, més de la meitat dels 193 països sobirans que en formen part.

Vol dir això que, finalment, Kosovo podrà formar part de les Nacions Unides? En absolut. Per tal de ser membre de la ONU primer ho han de recomanar nou dels 15 membres del Consell de Seguretat de la ONU. Ara bé, cap dels cinc membres permanents i amb dret de vet al Consell (els Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) no pot votar-hi en contra per tal que la recomanació sigui aprovada. Cada un d’ells han de votar-hi a favor o abstenir-se.

Avui per avui, que els cinc membres amb dret de vet no hi votin en contra és molt difícil, ja que ni Rússia ni la Xina reconeixen Kosovo. Rússia és actualment aliada de Sèrbia i no reconeixerà Kosovo mentre Rússia Unida (el partit de Putin) estigui al poder. I, com tristament es va poder comprovar en les últimes eleccions russes, que Rússia Unida perdi el poder no depèn de la voluntat dels russos i les russes, sinó de l’aparell estatal. Les xifres varien molt segons les fonts, però sembla que Rússia Unida va obtenir oficialment entre 7 i 22 punts percentuals de vots més dels que realment els van atorgar els votants. Respecte a la Xina, també és difícil predir si algun dia s’abstindrà o votarà a favor de Kosovo.

Suposem, malgrat això, que tot va bé i que algun dia el Consell de Seguretat vota a favor de la recomanació de que Kosovo entri a l’ONU. Aleshores hi ha de votar a favor 2/3 de l’Assemblea General de l’ONU (on cada país, des d’Andorra fins a la Índia, té un vot i ningú té dret de vet). Això vol dir 129/193 vots favorables. No n’hi ha prou amb els 97 vots que tindria en aquests moments. N’hi falten 32 més.

Totes dues condicions s’han de complir, no n’hi ha prou amb una de sola. Palestina, per exemple, és reconeguda per 131 membres de la ONU, dos més que els 2/3 requerits, però els Estats Units, França i la Gran Bretanya bloquegen, al Consell de Seguretat, la seva pertinença a l’ONU.

Com podem veure, doncs, encara li queda un llarguíssim camí a Kosovo –o al Sàhara Occidental, reconegut actualment per només 52 països- fins a ser un membre com qualsevol altre de la comunitat internacional. Esperem, però, que, almenys, en aquest temps d’espera, tots traguem les conclusions adequades sobre el grau de democràcia interna del que gaudeix l’Organització de les Nacions Unides.

Salvador Cases