ALBERT CORTES MONSERRAT

Ha arribat el dia de la vaga general, on moltes persones es mobilitzaran contra la reforma laboral aprovada pel govern espanyol, i amb el suport també del govern català en boca del nostre president. De totes maneres, i deixant clar que la protesta es totalment justificada, potser caldria matisar alguns punts foscos que a mi em grinyolen una mica, i que haurien de quedar bastant més clars del que ara es veu.

Una reforma ja aprovada i segellada que ja ha estat avisat que no se’n modificarà ni una coma, però els sindicats han tirat pel dret amb aquesta aturada general de protesta ciutadana, amb serveis mínims al servei públic i piquets informatius per diversos llocs, o a vegades coaccionadors més que informatius, bloquejant accessos a grans llocs de treball. Els principals sindicats protagonistes CCOO i UGT han pres el protagonisme, tot hi que es va iniciar al País Basc i Navarra, i la protesta contra aquest atemptat als drets laborals aconseguits durant molts anys, i les fortes retallades a l’estat del benestar, son els eixos principals.

De fet el govern espanyol amb la reforma, segurament no crearà més llocs de treball de qualitat, però ofereix a l’empresariat unes condicions favorables en el context de crisi per regular condicions als treballadors molt més restrictives, tot avalat per la Unió Europea, es a dir pels grans monopolis financers, curiosament grans culpables de la situació actual. Pel que fa als dos grans sindicats convocants, crec que també en son responsables ja que han convocat una protesta posterior a l’aprovació de la llei, cosa que ja no te massa sentit, i aprofitant que el partit de govern actual es conservador, encara que tenien motius sobrats per fer-ho amb l’anterior, però van optar pel silenci, i la col·laboració lleial prescindint dels drets legítims dels treballadors i no implicant-se per exemple en la manifestació per decidir les nostres infraestructures feta amb la crisi de la ministra Maleni a Rodalies, i que ni tant sols van donar cap paraula de suport per no perjudicar al partit presidit per Zapatero, i deixant la classe treballadora abandonada a la seva sort en aquell desgavell. Sembla més una operació d’imatge dels sindicats, que quan vertaderament aquests anys havien d’actuar no ho han fet. De fet crec que el malestar ja es suficient per assegurar un èxit de la convocatòria, però no val la pena lluitar per revifar aquest sistema pervers dirigit pels lobbys econòmics, i que ens ha dut fins aquí amb total impunitat, sinó lluitar per canviar el sistema en si. Tenim un exemple a Islàndia, on la societat civil va fer portar a judici banquers i governants sense contemplacions, aquí això sembla impensable, i la societat te la seva part de responsabilitat, ja que quan vivia en una bombolla per damunt de les seves possibilitats que li oferia el mercat financer, va voler jugar, i ara amb la fi de tot això vol sortir del joc, això tampoc es de rebut. També voldria dir el tema dels piquets violents, em sembla una mesura totalment fora de lloc i antidemocràtica, crec que el dret a vaga es fonamental, però el dret a no fer-la també ho ha de ser, pel contrari es coacció o imposició, i això no representa ni a la societat, ni molt menys als treballadors.

Com a darrera cosa, volia constatar que les reivindicacions nacionals amb la nostra doble crisi, els sindicats majoritaris no en parlen, ni se’ls espera, i el nostre llast espanyol es una de les causes principals de les nostres retallades i el nostre empobriment, i això ha de quedar reflectit, i no diluït en reivindicacions socials a nivell global legitimes, però que la singularitat catalana no pot reivindicar com a úniques, cal una mirada nacional a la nostra crisi, i no una mirada espanyola generalista, i que s’allunya del nostre problema principal.