ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA TÀCTICA DE L’ESTABLISHMENT

Sense categoria

Escoltavem ahir al President Illa dir que pel problema de l’habitatge no hi havia solucions màgiques com excusa per justificar la situació actual on molta part de la societat no pot afrontar la despesa que suposa una vivenda. Evidentment no ens deia que el seu partit ha governat durant molts anys tant a Madrid, com a Catalunya, com a Barcelona i no ha afrontat el problema, quan la mitjana d’habitatge públic a la Unió Europea és molt superior a la executada a Espanya. Aquesta era la solució, i no és màgica, és real.

Nomes és un exemple de com és comporta aquest establishment polític on el tot s’hi val per seguir al poder és la prioritat i on sobretots des de l’esquerra els problemes greus s’intenten obviar per no perdre vots i és van agreujant sense remei. De fet m’ha semblat interessant l’article de Josep Gisbert i el cas de Silvia Orriols que l’han convertida en una amenaça per aquest sistema corrupte, i on denuncia aquesta hipocresia, cosa que evidentment no interessa que la opinió pública pugui oferir a la ciutadania.

Qui té por de Sílvia Orriols?

Josep Gisbert

Qui té por de Virginia Woolf? és una obra de teatre en tres actes del dramaturg nord-americà Edward Albee estrenada el 1962 i portada al cinema el 1966 pel director Mike Nichols, protagonitzada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, i doblada el 1985 al català per a TV3. La cita d’aquesta magnífica peça va bé per, parafrasejant-ne el títol, preguntar-se qui té por de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament en representació del partit que presideix, Aliança Catalana, a la vista de les invectives que rep dels partits anomenats tradicionals —els del sistema de tota la vida— i de com les rep.

La imatge que queda gravada a la retina de molts catalans és la de tot un president de la Generalitat com Salvador Illa replicant de manera irada i nerviosa, per moments crispada i tot, les intervencions de la diputada al Parlament. Sort que Aliança Catalana només té dos diputats, que si arriba a ser un grup parlamentari numèricament potent potser el líder del PSC, que ja ha estat a punt de perdre els nervis en més d’una ocasió, els hauria perdut del tot. O la imatge de tot un president del Parlament com Josep Rull interrompent-la cada dos per tres mentre parla al faristol o de l’escó estant i guardant silenci davant les intervencions de Vox. Amb independència que s’hi estigui d’acord o no, Sílvia Orriols no s’està de dir les coses tal com ragen, no es refrena en absolut i les etziba com els ases els pets, que és el que les senyories acostumades a les mitges veritats, i un decòrum mal entès que no practica ni el parlament del país del parlamentarisme per excel·lència —la Cambra dels Comuns del Regne Unit—, no estan gens avesades a veure.

La presidenta d’Aliança Catalana acostuma a ser titllada per l’establishment processista —de què formen part invariablement tots: JxCat, ERC, CUP, PSC i Comuns— de política d’extrema dreta, feixista i populista i és fins i tot insultada amb altres qualificatius, com els de racista i xenòfoba o el de nazi que li va dedicar no fa gaire el portaveu dels Comuns al Parlament, David Cid, amb total impunitat (quina diferència amb com van reaccionar quan ella va demanar a la diputada d’ERC Najat Driouech que es tragués el vel islàmic del cap, que va titllar de “parrac”, i els mateixos Salvador Illa i Josep Rull li van saltar al damunt!). És discutible que sigui d’extrema dreta, però quan se l’acusa de ser-ho, què vol dir, que ser d’extrema dreta és dolent, però que ser d’extrema esquerra és bo? Els que l’acusen de pertànyer a l’extrema dreta, s’han llegit el programa del partit de Sílvia Orriols? Perquè, si ho haguessin fet, potser molts s’haurien de mirar ells mateixos al mirall i a altres els trontollarien uns principis que creien immaculats i immutables. O el que passa és que ningú no s’ha pres la molèstia de fer-ho, això de llegir-se’l? L’extrema dreta i la ultradreta no són, en tot cas, ben bé el mateix, perquè l’última no exclou la violència per aconseguir els seus fins, cosa que de moment no sembla que sigui el que predica Aliança Catalana.

El que no és discutible és que sigui feixista, perquè no ho és. El feixisme és un moviment polític caracteritzat, entre altres coses, per la submissió total a un líder que concentra tots els poders i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social. Sílvia Orriols tampoc no entra en aquesta categoria perquè la violència, com queda dit, no forma part dels seus plans. I fer servir el feixisme —o fins i tot el nazisme— d’aquesta manera és banalitzar-lo. Qui sí que és clarament feixista, en canvi, és Vox, que si pogués i tant que eliminaria els catalans, i el problema és que no fora l’únic que ho faria! El que probablement és la presidenta d’Aliança Catalana és populista —o nacionalpopulista com prefereixen alguns que s’anomeni el populisme que també és nacionalista—, si més no en l’accepció que defineix el populisme com “l’aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici”. I aquí sí que Sílvia Orriols s’aprofita d’una situació determinada. Si ho fa de manera demagògica o no és el que està per veure.

Però quina és aquesta situació? Doncs el terreny de joc que durant els últims anys els partits dits tradicionals, i molt especialment les anomenades esquerres, han deixat completament erm. Les qüestions, sovint complexes i enutjoses, que no han volgut tractar perquè fer-ho implicava arromangar-se, agafar el bou per les banyes i prendre decisions que podien resultar impopulars. Els problemes gens agradables que si els remenaven gaire els podien, en fi, fer trontollar la parcel·la de poder corresponent. S’han estimat més obviar-los, fer veure que no existien per allò que qui dia passa any empeny, fins que els han esclatat a la cara i llavors correm-hi tots. I quan això ha succeït s’han trobat que altres els han passat al davant i els han deixat amb el cul a l’aire, perquè aquests sí que han afrontat els temes que ells havien menystingut i aparcat com si no hi fossin.

Arribats en aquest punt, la reacció ha sigut no fer examen de consciència i reflexionar sobre per què ells havien actuat tan malament, sinó responsabilitzar els altres per fer el que ells havien estat incapaços de fer i per intentar trobar solucions allà on ells havien deixat un problema que, amb el pas del temps sense fer-hi front, s’ha agreujat cada vegada més. Això és el que ha passat en qüestions tan diverses com la inseguretat, el deteriorament del mercat laboral, l’accés a l’habitatge, la reculada del català, el fracàs escolar o la manca de sortides per als joves, que amb governs dits d’esquerres és quan han patit més retrocessos a Espanya i, de retruc, a Catalunya. Però els crítics d’Aliança Catalana només s’esveren pel fet que tingui una política clara en matèria d’immigració, que potser ara seria diferent si ells se n’haguessin preocupat quan tocava. Ells han contribuït a fer gros el problema, però resulta que la culpa és de qui pretén resoldre’l.

Perquè la immigració il·legal i desordenada, sí, i molt especialment l’integrisme islàmic que es cova a recer de part d’aquest fenomen creixent, s’han convertit en un greu problema a tot Occident, i sobretot a Europa. Avui el Vell Continent comença a perdre l’alè en adonar-se de la colla de dirigents sense rumb que el condueixen, si ningú no hi posa remei, cap al pedregar. Però no, el problema és Sílvia Orriols, i per això cal anar a Ripoll a manifestar-se i a trencar-li els vidres de la seu del partit, que per cert cap de les altres forces polítiques, que posen el crit al cel per qualsevol carallotada, no va condemnar. És el capteniment d’aquesta esquerra falsa i sectària —que ha fet de la imposició de la dictadura de la correcció política, mitjançant un pensament únic convertit en amenaça a la llibertat d’expressió, la nova ortodòxia—, encarnada a Catalunya per la CUP, Comuns i ERC, i a la qual els suposats partits d’ordre —PSC i JxCat— fan el joc, que ha defraudat moltes expectatives i que si d’ella depengués el país ja seria al sot.

Es poden capficar tant com vulguin amb la presidenta d’Aliança Catalana, comparant-la fins i tot amb Donald Trump arran de la victòria del magnat nord-americà a les eleccions presidencials dels Estats Units, que com més la bescanten més suports rep. De la mateixa manera que posicions com la de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, sobre el control de la immigració i la conveniència de començar a fer deportacions tenen cada cop més requesta entre la població europea, encara que a aquesta trepa esquerranosa no li ho sembli. Molt preocupar-se pels Conguitos —i per què no pel “negrito de la África tropical” de la cançó del ColaCao?—, i no s’adonaran que l’onada d’islamització que recorre aterridorament les principals capitals d’Europa —les imatges que arriben d’Amsterdam, Londres, París, Estocolm o Brussel·les fan esfereir— els escombrarà a ells probablement primer que a ningú. I que no es queixin si decisions tan absurdes sobre la celebració de Nadal com no fer el pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona o posar llums amb “bombetes de colors inclusives” (sic) al Raval es converteixen en munició per a Sílvia Orriols.

Davant d’això, cal preguntar-se per què tota aquesta patuleia el mateix que li fan a Aliança Catalana no s’atreveixen a fer-ho a Vox, per què no l’assenyalen i estigmatitzen de la mateixa manera, per què callen. És que potser el que els preocupa és que els està deixant a tots en evidència? És que potser el que passa és que l’alcaldessa de Ripoll trepitja massa ulls de poll? Qui és que, en fi, i amb permís de Richard Burton i Elizabeth Taylor, té tanta por de Sílvia Orriols?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.