LA SOCIETAT QUE TENIM
l’Ajuntament de Calella ha vetat “El meu avi” a la tradicional cantada d’havaneres, una mitica havanera que feia més de 50 anys tancava la cantada i sembla ser tot relacionat per un documental que relacionava l’autor amb un pressumpte cas d’explotació sexual.
Efectivament, el documental Murs de silenci relacionava el seu compositor Josep Lluís Ortega Monasterio amb una possible xarxa d’explotació sexual de menors. El consistori ens diu que han pensat en una renovació del festival, i aquesta mesura ja tocava com explica la seva alcaldesa Laura Millán. El tema serà substituït per tres peces clàssiques en homenatge a compositors del municipi. Diu que la cançó no queda prohibida i no es descarta per futures edicions.
La família d’Ortega Monasterio ha respost que ho considera una gran injustícia per una peça que ja forma part del patrimoni de Catalunya, recalquen que hi ha un procediment judicial en marxa contra els responsables del documental per falsedats i tristos per la censura contra aquest himne.
Realment, l’Ajuntament de Calella és un exemple de falta de democràcia i sobretot d’ètica. En primer lloc la censura sobre l’obra es deu a les informacions d’un documental que ja donen per bones, saltant un principi fonamental com la pressumpció d’innocència, i apart no donant el mateix valor a les accions judicials per falsedat contra el mateix documental en marxa. No tant sols culpabilitzen de facto l’autor de l’obra, sinó que ignoren un altre acte judicial pel contrari del que diu el documental. Per altra banda la relació entre aquest pressumpte delicte i l’obra no hauria d’existir, una cosa és la persona i l’altra el seu llegat, en aquest cas una peça clàssica de les Cantades d’Havaneres, patrimoni de tots i no de l’Ajuntament, ni tant sols del seu compositor. Segurament aquests segueixen aquesta tendència malaltissa de reescriure obres clàssiques amb continguts diuen inapropiats ara, ignorant que cada època te un context i s’ha de respectar, sinó cada cert temps hauriem de reescriure llibres i cançons. Prou ja d’aquesta censura infantil i aquest adoctrinament tractant la societat de manera infantil.
Per altra banda, l’excusa de la renovació just ara, no és de rebut, no dic que la cantada no vagi variant, però treure precisament el seu moment final culminant com era la interpretació del tema amb tot el públic dret cantant, no seria una gran idea.
En definitiva, un fals progressisme que busca renovar la cultura al seu interés i anar-la renovant segons convingui, repartint títols de culpabilitat com si tal cosa.
La societat que tenim.