LA RESPOSTA
Ahir veiem a Jordi Sanchez en format Conferència, recordant aquelles famoses conferències d’Oriol Junqueras i Artur Mas ja fa uns quants anys per explicar els seus projectes, i tal com diu en Bernat Dedéu amb el seu estil habitua i irònic, podrien fer President Illa per afavorir aquest diàleg absurd que tots beneeixen quan avui veiem com la Llei d’Ammnistia ni tant sols es discuteix a Madrid amb el vot contrari del PSOE, i com la Llei Mordassa tampoc es toca amb el vot PP, vOx i PSOE en la mateixa direcció per posar un exemple recent.
No pot sortir el representant de Junts dient que acceptarà aquest diàleg, quan tots sabem que es l’excusa de la covardia i el retorn progressiu a l’autonomisme disfressat. Prou d’enganyar a la gent, qui vulgui seguir enganyant amb un diàleg amb Espanya que mai existirà que ho faci, però com menys cómplices millor. De fet el que aconsegueixen amb aquest nou sainet es allunyar encara més la ciutadania dels partits i no m’estranya gens.
Guanyar un espai de diàleg
Bernat Dedéu
Darrerament, als polítics catalans els ha tornat el regust de fer allò tan pompós del comunisme madrileny consistent a comunicar-se a través de conferències. Després de la xerrada de Pere Aragonès, ahir fou el torn de Jordi Sànchez que, a diferència del futur molthonorable, va tenir la delicadesa de vendre’ns la moto juntista del seu “govern per fer, govern per ser” amb poc més de trenta-cinc minuts de xapot. Els partits de la tribu deuen anar curts de calé, perquè els seus speechwriters cada vegada reciclen amb més barra els discursos banals de campanya electoral. Abans d’anar a la teca sobre el pacte de Govern, Sànchez va repassar tots els greatest hits d’aquest tipus de salmòdies: exigí a ERC impulsar un nou pacte nacional per a la indústria, convertir Catalunya en el hub logístic del sud d’Europa, dur a terme la transició energètica del país, lluitar contra l’emergència habitacional, gestionar amb seny els fons europeus Next Generation, entre d’altres clàssics com ara blindar el model d’immersió lingüística.
Pel que fa a aquest darrer punt, és l’opinió d’aquest (escassament humil) ciutadà que això de blindar el català hauria de començar per no sepultar-lo a còpia de repetir verbs execrables com ara interpel•lar o implementar com va fer en Jordialapresó, però això són coses de perepunyetes. Bé, deixem els preàmbuls i anem a la cosa important: pel que fa al Govern, Sànchez va reclamar un pacte sòlid que derivés en una administració “forta i estable” per evitar qualsevol temptació tripartida de Dragon Khan (com que la metàfora de la muntanya russa no deu ser prou comprensible pels boomers, els juntistes darrerament hi afegeixen que el Govern no pot convertir-se “en un Vietnam”, que és una cosa igualment intensa però amb molta més carnassa). Amb aquest objectiu, i citant el llibre Tornarem a vèncer d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, Sànchez comprà l’enèsim intent de la taula de diàleg bo i dient que, en cas de fracàs, el Consell per la República hauria de ser l’encarregat d’afrontar un nou embat contra l’enemic.
Aquesta, com veieu, és la nova paraula estrella de l’idiolecte cursi-processista: embat. Segons la canònica de la partitocràcia indepe, i en això sembla que tant Junts com Esquerra hi estarien d’acord, tornem al punt de partida de regalar als espanyols l’oportunitat de ser dialogants amb les nostres súpliques sota amenaça d’enfadar-nos molt i molt si no ens fan cas. Tornem, en definitiva, a demanar un pacte polític amb una administració que ha declarat manta vegada que no té cap mena d’incentiu per dialogar. Això Sànchez ho sap perfectament, i els conciutadans també entenen que incrustar el Consell per la República (és a dir, un organisme privat, no governamental ni votat pels catalans) és un simple artifici perquè la tènue llum de l’exiliat de Waterloo no acabi d’apagar-se durant la presidència Aragonès. Sigui com sigui, el secretari general juntista no va acabar gaire lluny dels republicans, comprometent-se a “guanyar un espai de negociació” amb el Gobierno del PSOE si cal, literalment, pencant-lo “dia, tarda i nit”.
Així doncs, i vist que Sánchez i Aragonès estan perfectament en sintonia a l’hora de lluitar per un nou espai de diàleg amb el PSOE, encara que sigui per última vegada i t’ho juro que no hi tornarem mai més, jo els faria una pregunta ben simple: per què no pacten amb el PSC i investeixen directament Salvador Illa? Si, en definitiva, el compromís que hom adopta és crear un nou espai de diàleg amb una formació política (acabi o no en un referèndum), per què no comences negociant amb aquesta mateixa força que, de fet, és la que ha guanyat les darreres eleccions del país? Els lectors pensaran, amb tota la raó del món, que això comportaria regalar el Govern a un partit no independentista. Sí, responc: exactament com els que hi tenim ara, que presenten una fulla d’incompliments pel que fa al tema absolutament impol•luta. Hom continuarà dient que si es vol pressionar pel diàleg és millor fer-ho amb els partits indepes a la Generalitat. Torno a respondre: en absolut, com palesen clarament els governs dels últims deu anys.
Si Jordi Sànchez (o qui sigui) vol treballar “dia, tarda i nit” amb el PSOE ho té ben senzill. Que comenci intentant-ho amb la seva sucursal catalana, que té més vots que la seva formació i total legitimitat per formar govern. A l’hora d’interpel•lar i d’implementar coses, Jordi, res millor que un socialista de tota la vida. Si tens dubtes, vés a la Diputació de Barcelona, que allí els convergents hi han negociat ben ràpid i amb fruits molt tangibles. Això sí que és guanyar un nou espai de diàleg, creu-me. I gràcies de nou per la brevetat.