LA RESPOSTA
La resposta de l’Estat a la no fer efectiva la República i un pas enrere, ha estat la repressió, el control del Parlament que veiem obedient en tot i per tot i la impunitat feixista que l’Estat ens ha enviat pels carrers per acabar la feina que la violència policial va començar. A l’altre costat nomes les victòries judicials a Europa per part dels nostres exiliats però que no semblen de moment fer firar el rumb a l’Estat espanyol.
‘Kale borroka’ unionista
per Oriol Jara
La violència és objectivament dolenta? Hem de condemnar qualsevol acció violenta o només si no compartim l’objectiu de l’atac en qüestió? Sembla prou evident que la violència és un territori prohibit per a qualsevol demòcrata. L’assumpció que cap ideologia justifica l’ús de la violència és el fonament del nostre sistema i de la convivència entre els ciutadans europeus. La legitimitat només es pot aconseguir per vies pacífiques, democràtiques i justes. L’atac físic a altres persones és intolerable i no ens hauria d’importar quina suposada ideologia fa servir un energumen per justificar les seves agressions. Aquesta és la pedra angular de l’independentisme. La violència està fora del terreny de joc. No és que sigui l’últim recurs, és que no és un recurs. És un motiu d’orgull i una mostra de maduresa que la cultura política de l’independentisme hagi crescut arrelada a la pau i a la democràcia i no a la violència o a la tirania.
En altres moments històrics, moviments independentistes com ETA han utilitzat la violència per aconseguir els seus objectius polítics. Aquesta actitud salvatge ha estat criticada sense miraments pels partits espanyols en general. Cap ideologia, deien, cap, podia ser defensada per la violència. I tots hi estàvem d’acord. La violència resta legitimitat a un projecte ideològic i, per tant, qualsevol projecte que intenti aconseguir les seves fites violentament serà condemnat pels demòcrates. Malauradament, no ens vam adonar, llavors, que paral·lelament a aquest discurs hi havia una ideologia (un projecte polític) que sí que estava sent defensat amb la violència. Espanya. Una idea que justificava tortures, assassinats sumaris i la creació d’un grup terrorista para-militar. Però no hi pensàvem gaire. Assumíem, fidels creients de Hobbes, que l’estat s’ha de defensar per defensar els seus ciutadans. Que la violència és consubstancial a l’estat. Malgrat que els mateixos partits que la justificaven ataquessin la violència “dels altres”.
Doncs bé, ja hi tornem a ser. El projecte nacional i nacionalista espanyol torna a utilitzar la violència sense miraments per defensar una idea política. La seva. Des de les agressions de l’1 d’octubre (i dies posteriors) fins al reguitzell de violències de major i menor intensitat que hem patit els darrers mesos. Creus atropellades, persones agredides, periodistes amb el nas trencat, casals populars incendiats… I el pitjor no és que hi hagi ciutadans concrets que, per defensar el seu nacionalisme, decideixin actuar amb violència. Hi ha una cosa molt més terrible: la condescendència dels partits unionistes. La mirada amable d’aquells que justifiquen la violència ideològica.
Quan el mes de març uns nazis van incendiar l’Ateneu de Sarrià (pintant amenaces de mort a les parets del local), la diputada de Ciutadans Lorena Roldán va dir: “Mostrem la nostra solidaritat amb els veïns, que deuen haver passat una nit preocupats per aquest incendi”. Ni una paraula del fet en qüestió: que uns feixistes cremin un edifici per defensar la unitat d’Espanya. Quan un grup de salvatges van agredir uns ciutadans a Canet de Mar per haver plantat creus grogues a la platja, l’Enric Millo va enviar una carta als alcaldes instant-los a mantenir la “neutralitat” i va demanar vetar l’independentisme del carrer per evitar la violència (la violència contra l’independentisme, curiosament). Per la seva banda, Carlos Carrizosa, de Ciutadans, va dir que no es poden convertir les platges en “cementiris ideològics” i que no es podia permetre que ningú s’apropiés de l’espai públic. Aquest mateix cap de setmana, després que un personatge atropellés creus grogues a Vic (i posés en perill tots els vianants de la plaça) el senyor Albiol, del PP, va dir una frase que espero que passi a la història d’aquest polític i del seu partit: “Sense compartir-ho, puc arribar a entendre-ho. Puc entendre que la gent estigui farta”. Pot entendre la violència si és per defensar la unitat d’Espanya, entenc. Però no ens hauria de sorprendre, el mateix PP va tenir una resposta sorprenent davant l’agressió al periodista Jordi Borràs. Van dir que no ho condemnarien fins que no quedés clar que el Jordi Borràs era efectivament la víctima. Ciutadans va ser una mica més subtil. Van dir que l’agressió demostrava la fractura social a Catalunya. No, senyors, l’única fractura que demostrava era la del nas del Jordi.
La violència es pot exercir de moltes maneres. Però no ens enganyem. Només s’exerceix si algú la compren, la defensa i l’empara.