ALBERT CORTES MONSERRAT

El conseller d’Educació, Ernest Maragall sembla haver destapat el pot de les essències, i continua la seva croada en clau catalana dins el PSOE-C, cosa que per si sola ja l’honora, i desprès de parlar de la fatiga catalana pel tripartit, ara ens diu que han renunciat a un projecte de país, cosa que si apartem la cortina de fum que normalment intenta dissimular les accions sense transcendència del govern català, es una gran veritat, i què ja ha posat nervis en els seus socis de govern, què segueixen amb el seu interès perquè res canviï, i anar fent.

Efectivament, en un article a La Vanguardia, el conseller apart de la frase que encapçala aquest escrit, reitera que el tripartit ja no te vigència política, i considera imprescindible el grup propi a Madrid, cosa que hauria de donar al President Montilla ple poder per a liderar Catalunya, alhora i amb el suport del Conseller Castells, i com a contestació al President avisa que negar el debat lliure i la realitat es sempre un error. Els socis de govern  ja han opinat, per part d’ICV, i amb una gran incomoditat s’han afegit a les critiques, i podrien demanar fins hi tot el cessament del conseller, ja què consideren legítim la critica al tripartit, però no  es raonable, ni lleial de part de dos dels seus consellers. Pel que fa a Esquerra, considera un destorb i una actitud estèril traslladin al govern els debats interns del seu partit, i ha defensat la feina feta per aquest govern com la llei del cinema, consultes, vegueries, educació i d’altres importants pel país, assegurant que quan girem la vista enrere veurem la gran feina oferta.

El conseller Maragall, i per sorpresa de tots comença a denunciar el que cada cop mes gent veu, i no s’atreveix a dir, desprès de dir que  el tripartit ja esta esgotat, ens diu que no te projecte de país, i evidentment es així, desprès d’un intent de perpetuar l’estat autonòmic amb un nou estatut, això ja forma part de la historia, i la realitat s’ha imposat amb un futur amb nomes dues vies, la que seria mes natural, què es la independència, i què es qualificada pel president per camins inviables sense cap tipus d’argumentació, i l’altra es la obstinació absurda de seguir amb el mateix camí, què fins ara amb uns maltractes constants de l’estat, i unes previsions gens optimistes, i on el govern català per la seva falta de poder real, enlloc de governar ha de buscar justificacions i lleis fantasmes per dissimular, com poden ser la de vegueries, el finançament o les rodalies, què es venen d’una forma, però en el fons son simplement fum.

Respecte les reaccions dels socis de govern, nomes fan que refermar la mediocritat existent, Iniciativa veu amenaçada la seva posició en un govern que tant sols es possible amb la formula actual, i s’atreveix a demanar dimissions de dos consellers  per expressar els seus raonaments, quan en el seu interior te dos consellers, què en qualsevol altre govern responsable faria temps que haguessin estat cessats o haguessin presentat la dimissió. Pel que fa Esquerra tampoc vol soroll, i curiosament fa una defensa de l’obra de govern basada precisament amb aquestes lleis fantasmes que abans esmentava, i què per vergonya no haurien de ser posades com a marc de referència de la gestió del govern català.

En definitiva, defensar un projecte que es mort i enterrat demostra la desesperació d’aquests partits, què no volen admetre que no podran mantenir per molt mes temps aquest camí, i hauran de deixar pas a una via que ja fa temps que hauria de ser el debat central en el parlament, i què esperem que la propera legislatura sigui la definitiva per sortir d’aquest món virtual, i irresponsable, i entrar en un món real i pràctic.