ALBERT CORTES MONSERRAT

Durant l’acte solemne al Palau de la Generalitat per la commemoració del 650 aniversari d’aquesta institució, va afirmar que Catalunya està disposada a rebel·lar-se quan se li nega allò que vol ser. Ho ha argumentat dient que ser una nació, no es una dèria, ni un caprici dels catalans, ja que la historia, la voluntat d’autogovern, i la cultura i llengua mil·lenària, son els arguments per dir que Catalunya es una nació.

Ha  afirmat que es el resultat de la suma i addicció de sentiments, voluntats i fets, i no es una reivindicació de un reconeixement constitucional, sinó definint una realitat, i no fa falta que ningú ens digui el que som, ja que ho tenim molt clar, i el nostre futur serà conseqüent amb aquest passat, i les nostres aspiracions, que ara es l’Estatut, a traves del qual es renova la vigència de la institució sempre amb respecte al marc constitucional, i disposats a exigir respecte.  També s’ha referit als sis segles i mig d’història que refermen l’autogovern, com l’essència que ens defineix com un sol poble, i rememorant els seus antecessors, i la seva lluita per les llibertats nacionals, què fan veure una historia compartida.

Se’ns dubte aquest discurs per la commemoració d’aquests 650 anys, en molts dels seus aspectes no es correspon amb els objectius del seu partit, què justament van en sentit contrari, els arguments que ens ofereix de la vellesa de la institució, la cultura o la llengua mil·lenària relacionada amb la voluntat d’autogovern, no comporten que es una nació simplement amb un autogovern dirigit per un altra territori, sinó la voluntat de ser el que es coneix com un estat, altra cosa seria bastant pobre i incomprensible amb aquesta auto limitació del poder de decisió.  Com diu el president, no fa falta que ningú ens digui el que som i tenim molt clar les nostres aspiracions, això està molt be, però s’oblida del petit detall que per altra banda no vol sentir parlar de les consultes per decidir el nostre futur, i molt menys d’un referèndum vinculant per democràticament i pacíficament poder decidir aquest anhel de que ens parla.  Aquest respecte al  marc constitucional que tant venera, no pot ser l’excusa per coartar aquesta voluntat del poble per decidir lliurement el futur, i si ho es, s’ha de superar, cosa que no en vol sentir a parlar, per tant fa trampa, ja que parla de poder de decisió, però sempre que no es mogui dels paràmetres mentals què ens vol imposar.

Ens parla de l’essència de l’autogovern, i de l’admiració per antics presidents, i la seva lluita per les llibertats nacionals. Aquestes no es poden basar en un simple estatut d’anar per casa d’una simple regió d’un territori, no li sembla que sis segles i mig per arribar aquí seria una fi molt trista i inútil. No vulgui enganyar, ni manipular les paraules, ja que tot això que ha lloat precisament ens carrega d’arguments per demanar i recuperar el nostre propi estat, o com a mínim per poder decidir-ho lliurement, altra cosa  es demagògia socialista, a la qual ja estem acostumats.

En definitiva, no hi ha res més contradictori, què veure un nacionalista espanyol com el President Montilla, intentant lloar la historia catalana i els seus anhels de llibertat, per acabar reduint-ho tot a una autonomia de pa sucat amb oli.