LA PUTA I LA RAMONETA
Els incidents d’ahir al final de la Manifestació davant el Parlament i davant la Comisaria de Via Laietana seguit per les noves carregues dels Mossos independentment que no representen la voluntat majoritària de la gent que es manifestava, son responsabilitat del nostre Govern i els partits que li donen suport amb aquest relat de qui dia passa any empeny sense complir amb el mandat de les urnes.
El President Torra no pot demanar mobilització constant a tothom i alhora enviar els mossos a fer la feina que fa un any feien les forces policials espanyoles i no demanar cap responsabilitat al Conseller de torn. No pot conjuntament amb Esquerra i Junts Per Catalunya parlar de República i caminar en direcció contrària. La desorientació total i falta de respecte al mateix poble que no es mereix aquesta situació. No hi ha excuses i els presos polítics tampoc ho son.
Avui veurem un nou capítol de la submissió total del Parlament i la perdua de la seva sobirania, amb l’estil de la puta i la ramoneta amb l’ordre del Jutge Llarena sobre la suspensió dels diputats a l’exili i presó. Per un costat es farà veure que no s’accepta i per darrera ja han estat suspesos de sou i tindran que dessignar uns subsitut per ells el temps que dura el judici de la vergonya.
Aquest es l’estil dels nostres partits i el nostre Govern. El poble comença a estar fart d’aquest independentisme gris com diu en Salvador Cot i que ens porta a una autonomia per molts anys on els partits van per davant del país.
L’independentisme gris
per Salvador Cot
L’independentisme manté intactes dues capacitats que el fan molt difícil de combatre, fins i tot per un estat autoritari com l’espanyol. Una, és capaç de guanyar eleccions. I dues, té una força al carrer sense comparació a Europa. Aquest U d’Octubre ha demostrat, per si calgués, que els atacs de la policia als ciutadans i la repressió posterior, amb exili i presó, no han fet més que deslegitimar, encara més, les institucions de Madrid. L'”a por ellos” ha estat tan evident i tan transversal -de la monarquia als policies, passant per jutges, fiscals i partits- que, després del 155, el retorn a l’autonomia ha deixat de ser una opció viable.
Dit això, també és cert que l’independentisme pateix una manca d’estratègia molt visible, fins i tot a nivell internacional. Tret de la lluita contra la repressió, no hi ha acord sobre quins són els pròxims passos a seguir, ni tampoc -i això és més greu- sobre si cal evitar una implosió social, mantenint tant com es pugui el control de l’autonomia o si, per contra, el que s’ha de buscar és, justament, la insurrecció que es va evitar ara fa un any. I mentre es decideix entre el blanc i el negre la grisor de l’independentisme es comença a fer insoportable.
L’independentisme ha de recuperar la iniciativa que va culminar amb l’1 d’octubre, derrotant l’Estat espanyol, però que es va perdre el 27, quan es va renunciar a defensar la República que havia estat votada al propi Parlament. Madrid no negociarà mai, o sigui que el que cal determinar és el quan, el com i -molt important- de quina manera es conviu amb el mentrestant.