LA PROPIETAT DEL COS
Llegeixo en un article que Irlanda converteix tots els ciutadans en donants d’òrgans per Llei, i això ens porta a qüestionar la propietat del nostre cos que sembla ja no és una propietat privada.
Efectivament el Govern d’Irlanda farà aquesta llei per permetre l’extracció, la donació i utilització d’òrgans i teixits de persones vives i mortes. Tothom passarà a ser donant i en cas de no voler la persona ho haurà de demanar expressament per ser exclos de la llista. Diuen volen reduir les llistes d’espera i parlen que la donació és un regal increible que canvia la vida del receptor i la seva família. El Ministeri subratlla que respectarà la decisió dels familiars i els consultarà si la persona donant no ho ha deixat per escrit la seva voluntat expressa.
Evidentment, no tinc cap dubte que la donació dels organs a persones que ho necessiten en vida i en aquest cas un cop mort és un acte de generositat i de responsabilitat respecte als demes que hauria de ser molt valorat i eticament el més raonable. De totes maneres, una cosa és això i l’altra és la obligació. Una cosa és la decisió lliure de la persona amb el seu cos que hauria de ser una propietat exclusiva i privada de cadascú i l’altra és que el sistema s’apropii del teu cos per llei i nomes deixi a la persona la potestat d’expressar la negativa. Seria com si en justicia d’entrada tothom és culpable sinó és demostra que és innocent. Trobo molt bé reduïr la llista d’espera de persones necessitades de transplantament però crec que no és pot convertir en una obligació, tornant a la justícia una culpabilitat sinó és demostra el contrari.
El Ministeri subratlla que respectarà la decisió dels familiars o la voluntat del difunt en el cas que la hagi dit. Nomes faltaria, això no és cap concessió, seria la normalitat que mai és pot vendre com un favor.
En definitiva, crec que entrariem en el debat de qui es propietat el nostre propi cos. Jo ho tinc clar, és privat i de cada persona i ningú externament ens pot robar aquesta propietat per molt bones intencions que tingui com és el cas. No ens poden tractar com una propietat sense drets i amb un dret a decidir cada cop més anul·lat. Crec entrem en una deriva perillosa on el sistema pren el control total per damunt de les persones que formen la societat.
Ara ja parlem de la propietat del cos.