ALBERT CORTES MONSERRAT

Desprès de 3 mesos de presidència espanyola a la Unió Europea, o sigui la meitat del mandat, es podria dir aquella frase, de on no n’hi ha no en raja, o que Europa no te tants babaus com l’estat espanyol, què cauen de quatre potes amb les repetides mentides d’aquest personatge de la política.  Si aquests mesos havien de ser la seva visualització com peça fonamental de la construcció europea i mundial, sembla que la realitat, per molt que es vulgui disfressar continua sent la que es, i els actors principals segueixen sent els que realment s’ho mereixen per trajectòria, i pes real.

Se’ns dubte un estat a la cua de la recuperació europea, una gran atur, un dèficit públic brutal, i unes mancances estructurals econòmicament parlant no podia ser exemple de res, si això hi afegim la desorientació de les mesures del seu govern de torn anant donant  pals de cec confiant encertar alguna cosa, la recepta es clara en forma de nul lideratge. Europa evidentment ja sabia aquestes dades, i el miratge d’aquesta presidència, els capitans que guien el vaixell europeu continuant residint a Londres, Paris i Berlín, com s’ha constatat recentment amb el rescat del naufragi grec. Aquests tres protagonistes eclipsen qualsevol altre mandatari, i porten la veu cantant europea, com també ho considera Estats Units, què ho va escenificar amb l’anul·lació de l’agenda del president americà de la cimera amb l’estat espanyol a Madrid, ja que ho devien considerar una pèrdua de temps, i una operació d’imatge de les que ens te acostumades el mandatari espanyol, en la qual no els feia falta col·laborar.

Tampoc ha aconseguit la regulació dels fons especulatius d’alt risc que volia aprovar amb el suport del Regne Unit, i fins hi tot perilla la cimera per la Unió de la Mediterrània a Barcelona, degut als conflictes al Pròxim Orient, cosa que junt amb els fracassos que va acumulant en les seves propostes, deixen a falta de 3 mesos aquest dirigent i el seu estat on li correspon, una segona divisió europea. Per cert i com no es podia esperar res més d’una democràcia de fireta, Catalunya aquest semestre es invisible, ja que els seus consellers no poden intervenir als consells de ministres de Brussel·les, com feien des del 2005.

Es una prova més que la propaganda i les cortines de fum, en el context internacional no serveixen de gaire, i la realitat es que Zapatero ja va haver de pidolar una cadira que França li va cedir per la cimera a Estats Units, i ara no pot assumir cap lideratge a Europa. Segurament quan acabin els sis mesos disfressaran una lectura per consum intern plena d’èxits, qèe evidentment seran una mentida més en el llarg currículum d’aquest personatge.

Pel que fa a Catalunya, el tracte que rep interiorment, evidentment no canvia a l’exterior, i la discriminació i intents per amagar la nostra visibilitat son el pa de cada dia. De totes maneres els observadors internacionals tornaran a ser presents en les consultes multitudinàries del 25 d’abril, i donaran fe del que Catalunya està bellugant, i el seu anhel de llibertat.  Aquesta es l’arma més mortífera per l’estat espanyol, la democràcia de les urnes, i els processos pacífics i democràtics, ja que si be nega el diàleg amb el País Basc amb l’excusa de les armes, aquesta tàctica no li serveix pel territori català, què simplement es el menyspreu per la llibertat de la ciutadania i la imposició que ens tenen acostumats, per la nostra banda, el regalet final per la seva presidència, serà la nostra visita a Ginebra exigint el nostre dret a l’autodeterminació, per vergonya final del seu càrrec temporal.