ALBERT CORTES MONSERRAT

La Consulta del 10 d’Abril s’acosta, i sembla que amb el vot anticipat ja s’ha recollit prop d’un 12% de votants, cosa que per si sola ja supera l’esperpèntica consulta de la Diagonal, amb un cost molt i molt superior, Herrera, Duran i la Camacho amb diferents versions, justifiquen la seva no participació a la Consulta a base de mentides i preses de pel totalment inadmissibles. Mentrestant, l’execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, ens diu que Catalunya aïllada seria un dels països més rics del món, i nosaltres perdent el temps.

 

Efectivament, 170 mil barcelonins ja han votat a la Consulta, superant totes les previsions, i sembla que aquesta última onada gegant del procés pot acabar exitosament, trobem al líder d’Iniciativa Joan Herrera que no pensa participar, ja que li falta l’opció federal, i per tant troba la consulta incomplerta, vol un federalisme fort per anar a negociar amb Espanya, i no aquest blanc o negre que la deixa coixa. En Duran, ens diu que Unió no es el sector antiindependentista de Convergència, que les consultes no aporten res positiu, i que Europa mai ens reconeixeria l’estat propi, alhora que dividiria el país, creu que abans hem de ser un sol poble, i que n’hi amb un 55% d’independentistes no n’hi ha prou per una declaració unilateral.  La líder popular ha acusat Mas d’aprofundir en la divisió dels catalans, sent el president menys lleial i amb menys sentit d’estat, ha manifestat que no ens mereixem un president separatista, ja que hauria de saber que els catalans som Espanya. Davant de tanta mediocritat, i certificant diversos estudis ja presentats, el professor d’economia de Harvard, i  havent exercit el càrrec abans esmentat a l´FMI Kenneth Rogoff, ens parla de la viabilitat econòmica de la Catalunya estat com un fet provat, i coincideix amb altres estudis que la posen entre els 10 estats més rics d’Europa, ens parla de l’espoli que patim, i les altres probabilitats de que Espanya acabi demanant rescat financer, que pot arrossegar a Catalunya amb aquest robatori del 10% del seu PIB.

 

Herrera, es l’exemple d’aquesta mediocritat absoluta, nega la seva participació democràtica en una consulta ciutadana, perquè no hi ha la seva opció, cosa que sap que es mentida, ja que el SI, significa ser un estat propi, cosa essencial per ser un estat o pel federalisme, i anar a negociar-lo a Madrid com proposa, per tant no esta coixa, ens vol vendre que l’opció federal es pot fer sense ser un Estat, i això sap perfectament que no existeix i es inviable, prou  d’enganyar a la gent per amagar les mediocritats personals. En Duran  se li pot aplicar la mateixa recepta, ja que l’opció que ens diu, primer cal ser un estat, i ell no ho vol, i ja frega el deliri quan diu que la consulta no aporta res positiu, caldria preguntar-se per les mancances democràtiques d’aquest personatge, que no considera important l’opinió de la gent, i la farceix de mentides, per acabar dient que les regles que l’Unió Europea va validar per la declaració unilateral per altres estats, no son valides per Catalunya, que ens vol dir que som europeus de segona, o es que la seva xenofòbia no li deixa raonar amb claredat. La Camacho parla del que ens mereixem o no, com si ho hagués de decidir ella, i ens imposa el que som o el que deixem de ser segons el seu criteri, cosa típica de les ments autoritàries, i se’ns dubte que enyoren antics règims més disciplinaris, i on la pluralitat d’idees i les majories, simplement son escapçades a cop d’imposició. Tot això no deixa de ser curiós quan no paren de sortir estudis de tota procedència, i en aquest cas en una autoritat en la matèria, i que ha desenvolupat un càrrec important a l’FMI, i que simplement ens dona la notícia de que estaríem en el top 10 europeu per la riquesa produïda, i que en contrapartida acceptant l’espoli espanyol les nostres possibilitats, i futur es molt negre, res de nou, però una constatació de la indignitat de molts dels nostres polítics, que tants sols busquen excuses per no encarar el tema, i per una gran part de la població que sembla haver perdut aquest senys que en teoria ens caracteritza, i que mai s’hauria de confondre amb covardia.