LA MONARQUIA EN CAIGUDA LLIURE
Sense categoria
Aquests dies on veiem grans titulars per la imputació de la Infanta en el cas NOOS on poc a poc sembla va esquitxant aquesta família, com sempre ens volen vendre “campetxana”, però amb un grau de corrupció digne dels millors. De fet no es podia esperar massa cosa de l’escollit pel Dictador a dit, i posteriorment ficat en calçador i com una obligació a la sagrada Constitució espanyola. Caceres per perseguir elefants molt perillosos, iots per fer regates, grans lliçons de diplomàcia internacional amb el “porque no te callas” o grans frases celebres i monuments al cinisme com “el castellano nunca ha sido lengua de imposición”, fins hi tot mestre de l’humor “todos somos iguales delante de la justícia”. Més enllà d’aquests grans actius, el drama com diu en Toni Aira en l’escrit que adjunto, en bona part ho paguem els catalans amb els nostres impostos, alhora que seguim amb la nostra paranoia perquès ens escoltin i estimin des de fa tants i tants anys.
PAGAinFANTAS
Toni Aira
Parlem d’Espanya, per tant fem-ho també amb nomenclatura que en sigui pròpia. Hi ha un concepte, el del pagafantas, que fa pocs anys la xarxa va ajudar a popularitzar entre la canalla hispànica. Bàsicament es refereix a “l’amic de la noia”. Oi que m’entenen? El noi que està tot el dia enganxat a una nana de qui no en treu res més que escoltar-ne les desgràcies, amors i desamors, pagant-ne esmorzars, dinars, berenar, sopars, copes (segons l’edat, només Fanta) i allò que s’escaigui. La figura, adaptada del tot al moment, serveix tant per a nois que escolten sofertament noies com per a nanes que ho fan amb nois. Avui dia tot està bastant igualat, no ens enganyéssim. I ja posats, deixin-me que en aquest concepte del pagafantas els digui que hi veig també força de la relació entre Catalunya i Espanya. La imputació de la infanta Cristina pel cas Noos m’ho ha posat en safata. Ja em sabran ben perdonar el titular d’impacte.
Ens hem passat la vida demanant allò d’“escolta Espanya”, al final per estar nosaltres tot el dia atents a veure si n’escoltàvem algun indici de vida intel·ligent i de raciocini aplicat, però no. Catalunya, a seguir pagant les festes d’Espanya, total per a res. Per a res, això sí, que no hagi estat escoltar males paraules, i per a res que no hagi estat un anar foradant la pròpia butxaca a base d’anar suportant pacientment l’altre.
Ens han volgut fer creure que Catalunya és un fangar, que tenim la política més corrupta de l’Europa occidental (i de part de l’altra), ens han dit que som insolidaris i un munt més de mentides que per exemple aquests dies podem trobar eficientment recollides en el llibre Desmuntant la caverna, del company i amic Jofre Llombart. Ell, en aquesta obra, contesta una per una les grans mentides que la caverna espanyolista ha abocat per terra, mar i aire sobre el procés que Catalunya ha emprès cap al dret a decidir. Un dret, sobretot, que ens hauria de permetre triar si volem seguir lligats al país que ens insulta per corruptes quan ells tenen la seva màxima institució i símbol polític fins les celles de brutícia. Un dret a decidir sobre si volem seguir pagant el tren de vida (i suplements) de la infanta Cristina, son marit Iñaki i son pare Joan Carles, per posar només tres exemples.
Perquè sí, al final el dilema, de plena actualitat alhora que vell, és aquest. ¿Volem seguir escoltant que som el pitjor, mentre paguem a les infantes i els seus negocis, els Aznar i les seves dues-centes classes de golf gratis, els Bárcenas i els seus milionaris comptes a Suïssa o els Núñez-Feijóo amics de narcotraficants de qui diuen que no en sabien la condició mafiosa? El dilema és aquest. No és un de hamletià sobre ser o no ser. És un de molt més bàsic i prosaic: el de seguir sent, o no, uns pagainfantas, és a dir, uns autèntics babaus als qui Espanya utilitza i pren el pèl gratis total i a demanda.