LA MISÈRIA DELS NOSTRES PARTITS
La picabaralla entre els nostres partits sobre l’aplicació del segon o tercer grau es una prova més de la mesquinesa dels nostres representants. Com diu en José Antich em nego a apostar per un o altre quan la reclamació es de llibertat immediata pels presos polítics acusats en un judici farsa per donar veu a la democràcia i en un muntatge d’un Estat amb tics del passat llunyà.
Això sobrepassa els partits i sembla que costa tant d’entendre.
Segon? Tercer grau? Un trist debat
José Antich
No necessito conèixer el règim penitenciari espanyol per expressar sense embuts la meva opinió: vull que els presos polítics, tots i totes, sense cap distinció de la formació política en què militen, igual com en el cas de Jordi Cuixart, que només milita a Òmnium, surtin com més aviat millor de la presó, perquè la sentència del Tribunal Suprem és meridianament injusta i han estat caps de turc per provar d’eliminar el moviment independentista català. No conec cap independentista català que discrepi d’aquest enunciat i, en canvi, en conec molts de no independentistes que estan d’acord que això sigui així.
La justícia espanyola ha portat la condemna molt més enllà del que les proves reals, no les imaginàries, permetien. Aquests dies, sense anar més lluny, diferents agents del Cos Nacional de Policia estan aportant informació sobre les ordres que van rebre l’1 d’octubre per actuar als col•legis electorals, quan el responsable de l’operatiu, el llavors coronel de la Guàrdia Civil i avui general Diego Pérez de los Cobos, va declarar al tribunal una cosa diferent.
No pot forçar-se, per tant, dins de la llei, la situació més beneficiosa per als presos i preses a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric? La més beneficiosa, sense matisos i sense cap restricció. Estem parlant de presos polítics condemnats injustament i que ja fa 629 nits que són empresonats, els qui menys; i 786, els qui més. Caldrà reclamar políticament l’amnistia i la llibertat. Però caldrà fer l’aplicació més generosa possible de la legislació penitenciària per pal•liar l’atrocitat judicial que se’ls ha aplicat.
I això no va d’un partit o un altre, ho sento per les tres grans formacions independentistes. Això va de persones. De bones persones. De molt bones persones. Això va de servidors públics honrats. De polítics insubornables al servei d’un compromís públic. Això va de persones que han pensat molt més en el millor per al país, en els seus fills i en la il•lusió d’un projecte aglutinant de tantes i tantes il•lusions que en ells mateixos. Això va que tots ens puguem seguir mirant-nos al mirall i puguem tornar a abraçar els nostres amics, avui millor que demà. Això va, també, d’humanitat, no de privilegis. Fa molt temps que els nou dirigents independentistes jutjats pel procés i a presó des de fa massa temps, van deixar de tenir privilegis. És gairebé immoral plantejar-ho en aquests termes.
Que ningú no esperi de mi que opini sobre el segon o tercer grau. No és la meva funció. Ni que distingeixi entre bons i dolents. Però, si us plau, facin tot el possible, uns i altres, perquè surtin com més aviat millor. Només han de fer això. Milions de persones ho estem esperant.