LA MENTALITAT CASTELLANA
En la seva ronda de converses pel nou finançament autonòmic encetades per la Ministra Elena Salgado, ahir va ser el torn del President de Castella La Manxa, José Maria Barreda, que va sortir de la reunió satisfet, sabent les línies mestres del nou sistema, com no ho ha d’estar, si seguirà l’espoli català per benefici del moltes altres comunitats, tot hi això no va poder evitar utilitzar la demagògia al parlar de la Generalitat catalana.
Efectivament, sense citar el territori català, va assegurar que com a bon president, el seu objectiu es millorar la sanitat, l’educació i l’aplicació de la llei de dependència, i no com altres que es dediquen a crear ambaixades a l’estranger, o al desplegament de la policia autonòmica.
Aquestes paraules reflecteixen una mica l’estat d’opinió creat a les Espanyes, on unes reivindicacions justes, en la mesura què hi ha una llei orgànica que teòricament obligava al seu compliment, però que desprès d’aguantar el retard i presa de pel durant un any amb una falsa negociació, què hores d’ara poca gent es pot creure, s’han convertit en malbaratament de recursos per la part catalana, com a resposta a les seves demandes.
Aquest senyor hauria de reflexionar, per veure que els dos temes que tracta, son temes d’estat, o d’una nació que vol esdevenir un estat sobirà, la seva representació a l’exterior en singular, i les seves forces d’ordre. Evidentment a Castella no li fa falta ni una cosa ni un altra, ja que ella si que forma part d’un estat que li proporciona els cossos de seguretat necessaris, i què la representació exterior queda coberta pels representants del global del territori.
D’aquesta manera, i com a part d’un estat, les seves necessitats son gestionar be la sanitat, educació, i tenir cura de la gent que no es pot valer per ella mateixa entre altres coses, es el què fa un territori normal que no te cap més aspiració que gestionar la seva parcel·la formant part d’un global, hi ho trobo perfecte.
Ara be, aquest senyor hauria de saber que gracies a l’aportació desmesurada al fons comú de la part catalana, aquesta no pot gaudir de molts dels serveis que ells poden oferir, ja què els seus recursos entre altres coses serveixen per apujar el nivell d’aquests altres territoris en contra del seu propi. Això genera un gran dèficit que per corregir ara hauria d’estar per damunt la mitjana, i així poc a poc anar compensant tots aquests anys de munyir la mamella catalana sense pietat, però tranquil que no passarà, ja què una situació extraordinària a la Unió Europea s’ha convertit en normal i irreversible, i el que es pitjor sense mesura.
Per tant Sr. Barreda hauria d’estar agraït a aquesta falsa solidaritat,altrament dit espoli, protagonitzada pel territori català, i què cap territori pot resistir indefinidament. Tal com ha passat a Europa amb Alemanya, que desprès de ser el motor ha dit prou, ja que començava a tenir dificultats, ara li toca a Catalunya dir prou.
Prou d’intoxicació i falses aparences, el tracte colonial sotmès al territori català nomes te dos camins, la rendició definitiva com una comunitat més entre les altres, o l’alliberament per pura supervivència, es qüestió d’escollir.