LA MEMÒRIA OBLIDADA
Encara que jo no he viscut aquesta època per la meva edat, veient el dimarts el reportatge sobre els internats de la por, i el testimoni esfereïdor de les víctimes del franquisme que van patir tortures i tot tipus de vexacions per part del règim del terror i l’església catòlica, soci indivisible del dictador sanguinari, referma clarament que exigim justícia com diu el Quim Torra, i no ens podem conformar amb saber la veritat amagada, cal exigir responsabilitats, i cal desemmascarar una falsa transició cap a la perpetuació d’una part de la història fosca i sagnant que ha deixat a les víctimes indefenses i als botxins amb premi. Prop de 40 anys desprès es intolerable en qualsevol estat democràtic i una burla per la societat que la composa.
Recordo i exigeixo
Quim Torra
El centenari del genocidi armeni, un dels moments més horripilants de la història de la humanitat, s’ha commemorat aquests dies, sota el lema de “Recordo i exigeixo”. Al Born vam tenir l’honor de celebrar l’acte central a Catalunya, conduit per l’arquitecte Armen Sirouyan, i la participació de Joan B. Culla, Llibert Ferri, Maria Ohannesian, Manuel Forcano i de l’ambaixador d’Armènia a l’estat espanyol.
L’acte es va tancar amb unes cançons. “Sense música, Armènia no es pot entendre”, va dir Forcano, i les obres de pare Komitas van sonar plenes de nostàlgia i força.
“Recordo i exigeixo”. No es tractava tan sols d’un exercici de memòria, sinó que hi bategava el deure a l’exigència de la justícia.
Dimarts, TV3 va tornar a oferir-nos un d’aquells reportatges esfereïdors sobre el nostre passat recent, durant el franquisme, “els internats de la por”. De nou, va semblar-me que res no té sentit si, a banda de recordar i practicar la memòria històrica, no s’exigeix justícia pels crims comesos.
Enguany, commemorarem el 40è aniversari de la mort del dictador, que reposa a la seva tomba faraònica del Valle de los Caídos, aquell mausoleu de mort, vergonya de qualsevol demòcrata. També commemorarem el 75è aniversari de l’afusellament del president Companys, l’únic president democràtic d’Europa occidental assassinat pel feixisme. En ambdós casos, no podem limitar-nos a un exercici de pura memòria, sinó que cal, més que mai, exigir justícia.
Cal jutjar Franco i el franquisme, cal jutjar la mort del president Companys i dels seus autors materials i intel•lectuals. Hem de passar de la memòria a la justícia.
El triomf pòstum del franquisme va ser un quid pro quo de resultats nefastos per la democràcia: silenci històric i neteja del passat feixista a canvi de la reinstauració borbònica. Espanya no va voler jutjar-se a sí mateixa. Les estructures de la dictadura van sortir intactes de la transició. El feixisme espanyol és l’únic feixisme europeu que no s’ha penedit de res, ni ha rebut la més lleu sentència condemnatòria.
Ens hem guanyat el dret a la memòria, però ara cal guanyar el dret a la justícia, l’única manera de tenir accés a la veritat.
No n’hi ha mai prou de memòria i de justícia, s’ha d’anar construint dia a dia. Com la nació, és un plebiscit diari. Perquè la memòria no és passat, sinó futur. La justícia sobre els crims polítics no ens explica els temps antics, sinó que ens permet mirar endavant -en un futur crític, democràtic i lliure- . El dia que deixem d’exigir-nos justícia, l’oblit, expectant, traïdorament alerta, ocuparà el seu lloc.
I així com, des del punt de vista dels ciutadans, podem parlar del dret a la memòria, com la lluita col.lectiva per a formar part de la història. i d’assolir la veritat, i de ser, de reconstruir allò que no se’ns va explicar, que no se’ns va voler dir, al seu davant hi ha el deure de la justícia, que pertoca a les institucions. Govern i Parlament, han de conjurar-se per assolir la justícia que no s’ha aconseguit. La independència ha de servir també per aconseguir la justícia manllevada.
Recordo i exigeixo que es faci justícia a totes les víctimes de les tiranies i les dictadures del món. Recordo i exigeixo que es faci, doncs, justícia al franquisme i a la seves víctimes.