LA MANIPULACIÓ DEL PODER
Esperat el resultat electoral d’Estats Units, veiem com des d’Europa i amb una visió allunyada del terreny hem alertat sobre el populisme de Trump i apostat clarament per Biden, igual que es va fer fa 4 anys per Hillary Clinton. La realitat com també ens diu Àstrid Bierge es que tot forma part d’uns sistema per les mateixes el·lits i allunyat de la societat amb uns personatges que si evitem comparacions son tant nocius pel futur i tant allunyats del que una societat democràtica, participativa i responsable necessitaria, amb això Trump i Biden representen el mateix.
Biden i la decadència d’Occident
per Àstrid Bierge
No cal saber el resultat de les eleccions als Estats Units ni cal saber gaire de política nord-americana per poder veure-hi reflectida la decadència de la política occidental. Trump és un símptoma d’aquesta decadència però la causa és tot allò que Biden representa.
Mentider, prepotent, incompetent, boig, pallasso, racista, masclista, etc. A Trump ja se li ha dit de tot. Per a mi, el pitjor defecte de Trump, el que el diferencia realment de la resta i explica el personatge, és que és un frívol superlatiu. La frivolitat és un defecte molt perillós. A les persones frívoles, res els importa genuïnament. El frívol no s’estima res i, com a molt, desitja. Trump no s’estima a ell mateix, no estima el seu país i ni tan sols estima la victòria. Només desitja el tron de President. El frívol no té baranes morals, no té una idea instintiva sobre el bé i el mal i per això va trumpejant d’un lloc a l’altre. La incapacitat d’estimar converteix el frívol en un temerari per definició -qualitat que sovint es confon amb la valentia- i és impossible confiar-hi perquè en el seu món no hi ha regles. Per això Trump és capaç de titllar Biden de vell quan són de la mateixa generació i per això és capaç de dir que les eleccions del seu país són un frau com qui crida contra un àrbitre. Perquè res no importa.
La tara de Biden i de la política que representa, que és també la nostra, és el cinisme. El cínic no és arbitrari, com ho és el frívol. El cínic sí que estableix graus d’importància amb un criteri determinat i per tant defensa posicions amb un cert sentit de la conseqüència, encara que ho faci a través de la hipocresia. El cínic utilitza el seu poder per fer malbé la virtut: si parlem del cinisme en persones, sovint ho fan pel mer delit de destruir, però si parlem de política, el cinisme normalment s’exerceix per mantenir el poder del clan.
La política occidental és cínica perquè apadrina valors útils per al desenvolupament individual i col•lectiu no per fer-los valdre sinó per poder seguir funcionant a través de valors que només són útils per als quatre que són al poder. Amb la política catalana és claríssim. Els actuals representants polítics de l’independentisme apadrinen el dret a l’alliberament nacional no per fer-lo vèncer, sinó per poder perpetuar-se en el poder. Com he dit, perverteixen la virtut en benefici propi.
Durant aquestes setmanes, he al•lucinat veient tots aquests artistes, intel•lectuals i professionals americans autoanomenats progressistes embolicats amb marxandatge d’un senyor de vora 80 anys que porta 50 anys vivint de la política i que toca nenes desconegudes amb fruïció -sigui perquè és un pervertit o perquè prové d’un món tan antic que es creu amb el dret d’amanyagar nenes com qui toca un gos.
Quasi sembla que els Demòcrates hagin posat a Trump expressament per poder abaixar el llistó i tenir els seus votants aferrats a figures com Clinton i Biden, polítics desvinculats de qualsevol visió de futur i sense cap impuls pel canvi. Conservadors de cap a peus que es creuen propietaris de la política pública. En aquest context, si Trump és la màxima expressió del mal, qualsevol merda esdevé bona. Aquí passa el mateix: què voleu, catalans, dirigents independentistes de pa sucat amb oli, o dirigents espanyols? Què voleu, espanyols, PSOE o VOX?
Els polítics occidentals, per poder mantenir el règim antic en què se senten còmodes pels privilegis que n’extreuen, per poder seguir fent política igual que en l’era pre-Internet, ens tenen atrapats entre l’autoritarisme i la democràcia fictícia. Si el progressisme americà només és capaç de generar Clintons i Bidens i no pot superar un bipartidisme sinistre, després d’aquest Trump en vindrà un altre i després un altre. Perquè Occident pugui fer un salt democràtic equivalent al que va fer amb l’Estat del Benestar, cal regenerar la relació entre els ciutadans i la política, que hauria de tendir a ser cada cop més participativa i menys elitista. Si els ciutadans no som capaços de forçar aquest canvi, els xinesos se’ns berenaran qualsevol tarda.