Una de les principals conclusions que es pot extreure del resultat de les eleccions celebrades el 25-N a Catalunya és que a casa nostra existeix una àmplia majoria social que desitja la celebració d’un referèndum mitjançant el qual Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur.

Des d’una òptica estrictament legal, la celebració d’un referèndum d’aquestes característiques resulta impossible. La Constitució del 1978 no contempla l’existència d’un dret a decidir unilateralment d’una part del territori nacional, ja que en certa manera seria absurd que la pròpia carta magna posés en dubte la unitat o indivisibilitat del subjecte que es constitueix a través d’ella. A més, el Tribunal Constitucional, en la STC 103/2008 que va declarar inconstitucional la llei basca 9/2008, que pretenia la realització d’una consulta no vinculant a la ciutadania basca, va tenir l’ocasió de determinar que el principi democràtic de la voluntat popular no pot prevaler per sobre del text constitucional, recordant que l’únic titular de la sobirania és el poble espanyol –art. 1.2– i que en qualsevol cas l’article 149.1.32 deixa a mans del Estat l’autorització de la convocatòria de qualsevol mena de referèndum.

Parla el Tribunal Constitucional de legalitat, però val la pena assenyalar que legalitat i legitimitat material no són precisament el mateix, sent la segona només assolida mitjançant el reconeixement general, és a dir, cívic o ciutadà, de les lleis aprovades i de l’actuació dels poders públics. Que un ordenament jurídic que es defineix com a democràtic no permeti la participació formal de la ciutadania en assumptes d’interès cívic, com és la determinació d’allò que una majoria social pretén esdevenir, resulta com a mínim paradoxal.

Algunes veus insisteixen en la il·legalitat del referèndum per inconstitucional, cosa que mereix una triple reflexió. Primer: no hi ha ningú menys preparat per exercir funcions públiques que aquell que l’únic argument que és capaç de presentar per fer front a les pretensions dels altres és la suposada “inconstitucionalitat” d’una mesura. El que s’espera dels polítics són arguments de fons, ja siguin per al sí o per al no, però no una mera declaració d’inconstitucionalitat preventiva. En segon lloc, la Constitució no és ni hauria de ser un text perpetu, immutable o perenne. Les constitucions són normes que ordenen les societats i fixen els límits i les relacions entre els diferents poders de l’Estat, i entre aquests últims i els ciutadans. De l’anterior se’n deriva que cap text constitucional és etern, ben al contrari; sempre haurà de ser reinterpretat i, si fa falta, reescrit, per tal de reflectir les transformacions socials i la voluntat majoritària. No existeix Constitució si aquesta es converteix en una mera fulla de paper, com deia Ferdinand Lassalle, en la mesura que una àmplia majoria social, la mateixa que la Constitució pretén ordenar, no s’hi sent representada, no l’entén o no comparteix molts dels seus extrems. En tercer lloc, cal recordar que aquest text sagrat i intocable és el mateix que fa un any va ser objecte d’una reforma exprés per la via de l’art. 167, orquestrada des d’Alemanya, pactada en una trucada nocturna i votada sense tenir en compte l’opinió de la ciutadania. Fou una reforma legal, sens dubte, però tinc els meus dubtes sobre la seva legitimitat.

Amb tot, la legitimitat de la consulta prima facie és evident. Preguntar al titular de la sobirania, que és el poble, no hauria de ser considerat mai quelcom il·legítim. No obstant i això, el grau de legitimitat no depèn tant del què com del com. El govern de la Generalitat haurà de ser especialment curós en el procés, tractant d’actuar de manera imparcial i transparent. Així mateix, resulta fonamental la determinació d’allò que es pregunta. En aquesta mateixa línia, l’any 1995 el tribunal suprem canadenc acceptà el referèndum al Quebec interposant tan sols algunes condicions, més que coherents, entre les quals figurava l’exigència d’evitar ambigüitats en la pregunta i acatar principis generals com el respecte a les minories i els drets individuals. Esperem que el govern sigui capaç d’aglutinar tots aquests ítems i facilitar que aquesta àmplia majoria de catalans que volen decidir sobre el seu futur puguin fer-ho lliurement, si bé no en el marc d’un procés estrictament legal, sí en el marc d’un procés legítim.