LA FUNCIÓ FINAL DEL PARLAMENT
Amb el debat monogràfic sobre el nou model del finançament, el Parlament ha baixat el telo d’aquesta funció de tercera, on els actors principals han exprimit les seves misèries, i han seguit cantant amb veu molt alta, uns les excel·lències de l’acord fent el joc a l’espanyolisme mes ranci representat pel PSOE, i per un altra costat un grup ha seguit negant una tàctica utilitzada durant molts anys, però que aquest cop no els permet sortir a la foto.
Per part del PSOE-C, Iceta amb el seu cinisme habitual, ha retret CIU l’apropiació indeguda de la pàtria i ha reivindicat que ningú mes que ells defensa l’Estatut, amb un acord que supera la hipoteca deixada pel pacte CIU-PP en matèria de diners.
ERC, considera que a Catalunya ningú li ha regalat res, i que son partidaris de la política del mentrestant, o sigui si no es disposa de concert econòmic i un estat el partit defugirà el si crític o el no sectari, i reivindica la bona feina feta i l’esforç per arribar més lluny.
CIU amb Artur Mas, ha tornat a rebutjar aquest acord perquè no compleix el contracte estatutari, i no valia la pena fer-lo per arribar fins aquesta situació, tot hi reconèixer que es millor que el del 2001, ha afirmat que els deutes espanyols amb Catalunya evidentment no estant saldats.
En contraposició el President Montilla, ha lamentat l’actitud de CIU, i reitera que es un acord bilateral on Catalunya ha exercit el lideratge de tots, i defensa el nou model com el millor pel país.
Tota una lliçó d’aquests bocamolls de fireta, què han perdut qualsevol credibilitat en aquest tema, i en general en trobar sortides pel país que no passin per mantenir el lligam amb l’Estat costi el que costi.
El PSOE-C demana l’apropiació de la pàtria, suposo es deu referir a l’espanyola, sinó que els hi preguntin als 25 diputats de Madrid capitanejats per una tal Chacon quina pàtria defensen, i desprès lloant la seva defensa de l’Estatut, aquell que a les 24 hores, i desprès de votar-lo al Parlament ja esmenaven a Madrid, i que per descomptat supera el del 2001, com si això fos un mèrit. El President torna a parlar de bilateralitat, la sola paraula ja fa riure, ja que es un acord global i imposat pel govern espanyol, i això no en te res de duet. El tracte bilateral amb l’Estat nomes el pot tenir un altre estat, i que jo sàpiga Catalunya encara no ho es oficialment.
ERC segueix fent el gallet quan sap que ha venut el país amb el típic peix al cove convergent que tant criticava, i insisteix amb un concert què sap que mai es negociarà ja que es fer volar coloms. Per cert tracta de sectari els partidaris del No, una part molt important de l’independentisme, el gir d’aquest partit per ser un més del galliner es impressionant i el seu mentrestant com diuen ells es pot allargar fins el 3000 com a mínim, sembla que els socialistes catalans l’han desactivat totalment.
Pel que fa a Mas critica l’acord amb raó, però la historia que porta al darrere no la pot esborrar, i per tant sona a demagògia barata tot el seu argumentari, no es poden fer tots els papers de l’auca i desprès demanar credibilitat.
En definitiva unes bones raons mes per demanar una regeneració immediata d’aquesta generació política que ens porta a l’abisme sense fons.
Està molt bé ser crítics- Està molt bé dir que la classe política catalana no dóna la talla. està molt bé situar-se més enllà d’allò que ara tenim. I tant! Tanmateix suposo que sou conscients que ara mateix les postures que van més enllà, més enllà que CiU i més enllà que ERC són molt molt minoritàries. I que cal treballar de valent per obtenir una majoria social. Però com? Francament no ho sé. Veig molta eufòria independentista en determinats cercles, en alguns blocs, en algunes declaracions, com si fos fàcil. Tinc la impressió que surten de persones molt tancades en el seu cercle o, encara pitjor, autoenganyades.
Conec molt bé la realitat metropolitana, BCN i sobretot les ciutats i pobles que l’envolten, treballo amb joves d’aquestes zones. No són anticatalans en general però t’asseguro que se senten espanyols, que porten la samarreta de la selecció espanyola amb tota naturalitat, i que no són fatxes. Que parlen català si els ho demanes (alguns amb dificultat) però que tracen una frontera clara entre ells i els que anomenen “catalufos”. És una qüestió de classe social, però hi és.
Em sorprèn, doncs, tanta eufòria. Mireu, no és fàcil. Catalunya és molta gent, som molta gent i les identitats són múltiples, però n’hi dues de dominants, i una és la identitat espanyola. Com es treballa això? No en sento a parlar des de l’independentisme. Tinc la impressió que hi ha un independentisme enamorat de si mateix, de ser el guardià de les essències, però que no mira gaire més lluny d’on és.
Amb tota cordialitat,
Carles
Està molt bé ser crítics- Està molt bé dir que la classe política catalana no dóna la talla. està molt bé situar-se més enllà d’allò que ara tenim. I tant! Tanmateix suposo que sou conscients que ara mateix les postures que van més enllà, més enllà que CiU i més enllà que ERC són molt molt minoritàries. I que cal treballar de valent per obtenir una majoria social. Però com? Francament no ho sé. Veig molta eufòria independentista en determinats cercles, en alguns blocs, en algunes declaracions, com si fos fàcil. Tinc la impressió que surten de persones molt tancades en el seu cercle o, encara pitjor, autoenganyades.
Conec molt bé la realitat metropolitana, BCN i sobretot les ciutats i pobles que l’envolten, treballo amb joves d’aquestes zones. No són anticatalans en general però t’asseguro que se senten espanyols, que porten la samarreta de la selecció espanyola amb tota naturalitat, i que no són fatxes. Que parlen català si els ho demanes (alguns amb dificultat) però que tracen una frontera clara entre ells i els que anomenen “catalufos”. És una qüestió de classe social, però hi és.
Em sorprèn, doncs, tanta eufòria. Mireu, no és fàcil. Catalunya és molta gent, som molta gent i les identitats són múltiples, però n’hi dues de dominants, i una és la identitat espanyola. Com es treballa això? No en sento a parlar des de l’independentisme. Tinc la impressió que hi ha un independentisme enamorat de si mateix, de ser el guardià de les essències, però que no mira gaire més lluny d’on és.
Amb tota cordialitat,
Carles