LA FARSA DE LA LLEI D’AMNISTIA
EL TJUE resol avui sobre la llei d’amnistia i dues sentències sobre l’1 O impulsat pel Govern i els CDR acusats de terrorisme. Passi el que passi tampoc tindrà cap efecte immediat per alguns dels encausats.
Mig centenar de repressaliats donaran avui un pas més en el seu via crucis particular. Alguns com el President Puigdemont o Toni Comin amb gairebé 10 anys d’exili a l’esquena i altres encara inhabilitats o ciutadans relacionats amb causes pel referèndum i els CDR acusats de terrorisme per les mobilitzacions. Els tribunals espanyols han retardat les diferents sentències de manera vergonyosa, com també han deixat la llei d’amnistia a la carta. Un procés judicial que tothom ha normalitzat quan és molt clar que es tracta d’una farsa monumental i que forma part del procés de violència policial amb el que l’Estat va respondre l’embat democràtic del referèndum i que posteriorment va seguir en la part institucional i la part judicial.
Aquesta autèntica vergonya gairebé 10 anys desprès i que ha afectat tanta gent amb el cost personal que això ha suposat és un autèntic atropellament a qualsevol dret personal i col·lectiu i una negació a qualsevol principi democràtic. Dit això la part de les víctimes sobretot les polítiques en tenen una part de responsabilitat elevada. Desprès de no culminar el procés cap a la independència i la fugida a l’exili, va haver-hi una segona negació per seguir amb un Govern sencer fora de Catalunya amb al repercussió que això podia haver tingut internacionalment i de problemes per l’Estat espanyol. Per rematar la jugada, alguns es van entregar a la justícia, cosa que a ulls de tothom dona entendre que admets haver fet alguna cosa il·legal o que la vols defensar quan no hi havia res a justificar, alhora valides amb la participació una justícia espanyola on li dones un aval que tots sabem no te. Per la part institucional, els partits van acceptar el 155 i van participar en unes eleccions fraudulentes per la qual cosa també van validar les mateixes, cosa que mai havien d’haver fet.
Posteriorment han seguit col·laborant amb les institucions estatals com si tal cosa i han acceptat una llei d’amnistia com si hi hagués un delicte perdonat. Tota una farsa i un relat que amb la seva col·laboració ha agafat validesa i alguns encara es pregunten com la societat ha permès això, quan s’ha trobat que no tenia qui la defenses ni des de fora, però sobretot des de dins.
La farsa de la llei d’amnistia.