ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FARSA CONTINUA

La Diada s’apropa, aquest cap de setmana cimera independentista a Suïssa, la unitat i el full de ruta compartit com exigència de la societat civil que veu tant lluny com sempre i els partits a la seva.

Escoltem des d’Esquerra com d’una manera o un altra es posen les eleccions autonòmiques damunt la taula i l’acostament cap als Comuns com a eina per Governar, tot com a resposta a una sentència que tothom espera condemantòria. Per la part del PDCAT veiem com també hi ha veus que aposten pel diàleg i fugir de la unilateralitat i de la figura del President Puigdemont.

Les entitats diuen els partits que els treuen de la zona VIP i enfoquen la concentració obviant qui es el principal tap per no avançar en el mandat de l’1 d’octubre, les lleis del Parlament i la Declaració d’indepenència desada al calaix. Alhora els partits que tenen la coartada perfecte amb l’èxit de concentració esperonen a la participació en benefici propi i com estratègia de partit. De fet veiem a les xarxes i en tots els àmbits com el xantatge d’assistència sense objectius clars però per seguir la trama es un continu i forma part dels mateixos objectius abans expressats.

Crec que els partits evidentment no estan per complir aquests mandats i si pel partidisme autonòmic de sempre on les engrunes passen a ser el màxim objectiu de poder i els presos i la mobilització un afer que han de saber gestionar però sense la finalitat desitjada per un ampli sector de la societat.

Waterloo segurament es el punt de la consciència que pretenen fer quedar poc a poc en l’oblit per arribar als seus fins i la manipulació de la societat amb els mitjans i els hooligans de cada partit fa la resta.

Una concentració com les dels últims 10 anys son extraordinàries pel volum i el format i evidentment no es poden normalitzar, perdrien el seu context. Un cop arribat al cim i reculat, no es pot fer com si res, les entitats i la societat hauria de fixar un objectiu que evidentment no pot ser dirigit des de la presó i si en exigir complir els mandats per damunt uns partits en direcció contrària i que han deixat la unitat i el full de ruta compartit en una retòrica sense res.

La farsa continua, i nomes ens queda apel·lar a la convicció per tombar aquest règim que no be de l’Estat que fa la seva feina, sinó que es interior i no ha superat l’embolcall del 78.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.