LA CRUA REALITAT
Poc han tingut que esperar aquells que van donar suport a Pedro Sanchez a canvi de res, aquell President de la Generalitat que diu va veure portes obertes en el discurs del candidat, de fet nomes les devia veure ell i aquells que ja segurament dins la seva mentalitat autonomista somiavenn en tripartits i autonomies disfressades de paraules republicanes.
L’avis d’Abalos dient que el control financer seguirà de moment i el nomenament com a Ministre de Josep Borrell, aquell que volia desinfectar als independentistes son signes prou clars del que veurem. Mentrestant aquí diuen busquem oportunitats i alhora com hem vist quan algú pronuncia la paraula unilateralitat es ràpidament rectificat. Un desgavell que nomes te unes víctimes, la ciutadania catalana.
Això de Pedro Sánchez
per Jordi Cabré,
És impossible no admetre, des de l’independentisme, que cal veure en què es tradueix aquest canvi d’interlocutors a Madrid. A Macià no li van faltar interlocutors, no li va faltar un Pacte de Sant Sebastià, i en canvi nosaltres ens hem trobat un mur. Bé: cal afegir que després les esquerres espanyoles van demostrar els seus límits, allò d’Azaña dient “prefiero a Franco antes que ver descuartizar España”, però com a mínim ja s’havia pogut parlar d’autonomia i de república i de reformes. Això ara l’any 2018, ens ha arribat a posteriori. Veurem què ens du el govern Sánchez. Puix que parla castellà, vejam què diu.
Crec que ens hem de concentrar molt més en què volem nosaltres: el problema no és que ara s’obrin vies de negociació, que ja ho veurem. El problema és que ja abans de l’1 d’octubre hi havia independentistes que ja s’havien rendit d’antuvi. El problema de fons de tot el que vostès veuran aquests dies dins dels partits catalans és la nit del 26 d’octubre, aquella en què el debat era si eleccions o proclamació. Sense jutjar ningú, allí vam comprovar els límits de cadascú i qui partia ja amb una claudicació gratuïta. El temps encara ha de dir si tenien raó els que volien convocar eleccions o bé si la tenia el president Puigdemont quan va decidir proclamar (tot i que en tot cas es va proclamar tard i malament). Fins i tot s’haurien pogut fer ambdues coses, proclamar i tot seguit convocar eleccions refrendàries de la proclamació.
El cas és que aquella nit, i l’endemà, vam veure com les contradiccions i les decisions s’encavalcaven a un pas frenètic i com en bona part, fixem-nos-hi, les posicions enfrontades marcaven el que duraria fins avui en termes de dissensions internes dels partits. Vam veure carnets trencats, tuits enfurismats, crides a la calma, consellers aturant físicament el president, d’altres anunciant la dimissió… Vam veure un dilema ideològic de fons, que encara perdura ara i que marcarà els congressos extraordinaris que es puguin celebrar a curt termini.
El fons i la forma de què hem de fer, i com. I qui té dubtes sincers sobre el com, i qui, en canvi, des del primer moment se’n va fotre de tot. Com si no fos prou seriós, el pols que plantejàvem i que encara plantegem. Com volent confondre el progressisme amb la ingenuïtat. Com si Cambó encara se’n fotés de Macià, des de la vergonyant posició de l’escèptic.
Això de Pedro Sánchez sí que sona, per ara, a ingenuïtat. Tot i això pertoca escoltar i veure, i construir, i refer moltes coses trencades. Pertoca comprovar si Espanya se sap salvar a si mateixa, i també si els catalans estem disposats a negociar demanant perdó. Veurem si sabem fer plantejaments alts per a obtenir contrapartides justes, o bé si ja partirem de la base que hem perdut i que perdrem sempre. Veurem si hem après que la capsa de Pandora oberta aquesta tardor passada ja no es tancarà mai més, i que no s’hi val a sortir de l’armari per a tornar a amagar-s’hi.
No es tracta de ser inflexibles, però sí de ser contundents i de saber què dimonis volem per als anys vinents. Jo vull una Catalunya independent. Però com deia aquell, en una de les millors frases que he llegit en literatura: com que tenia pressa, sabia esperar.
I jo, de pressa, en tinc molta.