LA CASPA ESPANYOLA
Aquestes darreres hores tenim dos bons exemples del tarannà actualitzat del passat franquista espanyol. Els Premis Princesa d’Astúries amb Serrat de protagonista i el R.Madrid i els premis de la Pilota d’Or.
El cantant Joan Manuel Serrat, va rebre aquest premi amb el Borbó presidint l’acte i és va emplenar la boca de paraules de democràcia, de diàleg o de tolerància entre d’altres per definir les seves creences, tot davant el Borbó que precisament va i tots recordem el discurs del 2017 en direcció oposada. La deriva de Serrat, ha passat de defensar el català a Eurovisió a un espanyolisme ranci i caspòs que ajuda a blanquejar el règim i personatges tant despòtics com el monarca espanyol i el que representa. Tot forma part d’aquest embolcall per presentar una realitat ficticia que Espanya ens vol vendre, i per això un català submís és un gran aliat. Realment coneixent el que hem viscuts el 2017 i els darrers anys recollir aquest premi ja és una indignitat, però ajudar amb aquest marqueting fent passar la imposició, la intolerància i la denegació de qualsevol valor democràtic per un Estat modèlic amb uns valors fora de dubte, senzillament defineix molt bé aquest personatge, venut a un règim i sense importar-li absolutament res del tracte rebut.
En el segon capítol, l’èquip estandard del règim franquista, el R.Madrid que segueix gaudint d’uns privilegis i uns suports que evidentment la resta no tenen i que aquesta realitat imaginària els fa creure que les campanyes que els mitjans que giren al seu voltant van promocionant son reals, i evidentment no ho son, la darrera ja fa molt de temps que dura per posar el seu jugador Vinicius com el Rei del fútbol amagant el seu comportament lamentable, la seva manca de valors i el cinisme d’utilitzar el racisme quan precisament ell gaudeix d’una bula que la resta de jugadors no tenen, això si que seria racisme. Havien venut que el premi a la Pilota d’Or era seu i s’han trobat que no, amb una reacció infantil de presentar-se com a víctima i no participar en els premis. Aquests deuen ser els valors que sempre parlen, ho son sempre que tot giri al seu voltant, però això no funciona així i ho han pogut comprovar. Senzillament son un club més, important, però no més que ningú i de totes maneres la imatge d’aquest esport quedaria bastant tacada entregant galardons a persones com el brasiler i els seus valors inexistents i prepotents.
No hi ha dubte que el respecte i la dignitat tenen molt a veure en els dos casos.