ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CARTA BLANCA DE LES ENTITATS FINANCERES

General

Aquest matí llegia la notícia que Bancs i Caixes bloquegen els estalvis de centenars de famílies catalanes, tots víctimes de practiques poc honestes de les mateixes entitats amb la complicitat del Banc d’Espanya, i amb les famoses participacions preferents com esquer miserable com a coartada. Al mateix temps, veig que el conseller executiu del Banc Santander Francisco Luzon, de 64 anys ho deixa amb un pensió de prop de 56 milions d’euros per diversos conceptes, i que demostra clarament que el sistema que hem establert te en aquestes entitats la pedra angular que fa i desfà sense cap control de la mateixa societat.

Efectivament, uns 500 afectats dels milers de víctimes d’aquest engany bancari, exigeixen davant la seu de La Caixa a Barcelona una sortida al bloqueig dels seus estalvis. Més de 50 bancs va col·locar aquests productes de dubtosa fiabilitat, de molt risc i complexitat, son les participacions preferents. Les operacions van amagar la realitat, prometent uns beneficis que no estaven garantits, ni molt menys. Les entitats més importants han enterrat milers de milions d’euros de petits estalviadors en productes sense sortida, i abusant dels seus clients. El producte en si, com diu la lletra petita que mai es lliurava als clients, i que consta de més de 100 pàgines, diu que es un producte complex i de caràcter perpetu, no es un dipòsit, i per tant no esta inclòs en les garanties de fons de garantia de dipòsit, a més els titulars no tenen la condició d’acreedors preferents. Això va ser ocultat, i van oferir un interès competitiu, però amagant la realitat. A banda si les entitats entraven en dificultats, els compromisos de pagament quedaven en paper mullat, i el mateix document qualifica de producte deixalla. Precisament l’emissor podia liquidar l’emissió per un valor inferior al nominal de les participacions amb les conseqüents pèrdues. Tot un “corralito” a l’espanyola. Alhora veiem com el banquer Luzon es jubila del Banc Santander amb una pensió acumulada de 56 milions, el directiu cobrava 7 milions anuals, i a la quantitat esmentada cal afegir prop de 10 milions mes amb assegurance,s i un complement de pre-jubilació de prop de 3 milions més. Tot plegat una immoralitat de grans dimensions.

La realitat es aquesta, unes entitats financeres sense cap tipus d’escrúpols, no al servei de la societat, sinó exclusivament al servei del seu propi benefici per damunt de qualsevol norma ètica elemental, amb això no descobreixo la sopa d’all, però cal tenir present, que ells son els principals responsables de la crisi que vivim, i ells segueixen fent els seus negocis segurament ara amb menys beneficis dels previstos,que no vol dir pèrdues, i amb la col·laboració i ajuda del govern de torn que amb el diner públic, o sigui de tots, ajuda ha alleugerir qualsevol dificultat per mala gestió d’aquestes, i curiosament per quadrar el cercle, una part deuen servir per pagar aquestes pensions i assegurances milionàries als seus directius. Es tota una perversió del sistema, i que amb el silenci dels mitjans en molts casos s’intenta minimitzar, però en concret en aquest cas abusar de la bona fe de molta gent, amagant un producte de molt risc i gens estable, com descriu la lletra petita mai vista pels clients, i fer-lo passar per un producte atractiu per atreure la inversió de la ciutadania, es un frau que mereixeria la corresponent investigació, i acusació per aquests lladres de guant blanc, com deia un negoci rodó per les entitats, i uns clients que patien una espècie de “corralito” a les seves carns amb unes condicions pactades, que quedaven en paper mullat. Cosa que evidentment no passa amb aquests alts càrrecs bancaris que amb una pre-jubilació daurada, i unes quantitats immorals, deixen la seva gestió coberts d’or gracies al sistema. Aquest es el món real que vivim, i on la societat en forma de titelles balla al so d’aquests grans capitals amb un sistema que demana una revisió urgent.

 

 

 

  1. Un món real, però ja fa molts anys que el vivim. Una tieta meva va invertir els seus estalvis en un producte de La Caixa, et parlo dels anys 1980-1990. La mateixa estratègia, el mateix producte. Lladres de guant blanc. Negoci rodó. Es queden els estalvis i no els va poder treure, tan sols un any abans de morir …..
    És un fàstic tot plegat, sincerament. 
  2. Evidentment que és un fàstic. Però qui n’és responsable de permetre que la merda suri i vagi fent la viu-viu? Els banquers, que tenen un negoci privat i fan el que poden per aconseguir influències polítiques, i per corrompre i coaccionar governs, i fer més negoci, o els ciutadans, que quan els criden a votar voten com rucs els partits que precisament mantenen i suquen en aquest estat de coses??? Voteu opcions que no agradin als banquers ni als polítics i la premsa oficials, i veureu com la cosa canvia. Si no, a fer-se retratar, per dir-ho finament.
  3. Que la Caixa pugui decidir si té prou beneficis per poder pagar interessos i tornar el capital se’n diu ni més ni menys que robar. És un robatori. Amb el suport del Banc d’Espanya que ho ha de vigilar. I si és legal, el sistema és la cobertura d’un robatori legal; el sistema està podrit. Aquest producte “preferent” de la Caixa és una estafa. El Govern català permetrà que una entitat catalana robi a ciutadans catalans?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.