ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CADIRA I EL PROCESSISME

Un cop constituits els Ajuntaments i repartit el pastís, veiem con han sorgit pactes del nostres partits Esquerra i Junts pel Cat amb partits del 155 com son els socialists i això ho hem entomats sembla amb naturalitat, quan no ho es i hauria de provocar indignació a la ciutadania de veure el tot s’hi val per la cadira amb un discurs que s’allunya dels mandats de l’1 d’octubre sense remei. Llegir com en Pere Aragones parlar de forçar un nou referèndum per fer inevitable un reconeixement torna a ser aquesta tàctica d’estirar el processisme fins l’infinit i de pas una nova burla a la ciutadania que no surt del seu astorament amb la manera de fer d’un Estat que aconsegueix els seus objectiu i sobretot amb la nostra classe política que simplement accepta i intenta maquillar una realitat amb proclames buides i fets inexistents.

Eixamplant la fase (no la base)

per Marc Gafarot

Erra, i molt, Ernest Maragall quan diu que la decisió de Colau d’acceptar els vots de Collboni i Valls és incoherent. De semblant manera, tampoc és gota incoherent que Valls -i tampoc Collboni per d’altres motius- presti de forma tan alegre i despresa els seus vots a canvi de “no-res”. El polític francès, esdevingut paracaigudista i quintacolumnista a Catalunya té molt clar qui li paga i per fer què. És un exemple de l’existència de la realpolitik –estatal- en aquest suposat món líquid i de les beneiteries i banalitats que marca la recurrent post-veritat que afluixaidees i ments arreu d’Europa, en especial a casa nostra.

La coherència de Colau, és obvi, respon a la seva desmesurada ambició, la qual només és comparable a la seva extrema desinhibició per tot allò que traspua escrúpols i integritat. Però hi ha molt més que una mera qüestió d’ordre personal, Colau va ser inventada i patrocinada per carregar-se qualsevol forma de govern independentista a Barcelona: el primer damnificat va ser Trias, a qui Colau no tingué la decència d’agrair-li –error del pediatra ficat a polític- que li pagués la festa de la seva organització a base de subvencions i convenis. Tenia gràcia la cosa, perquè no prou satisfeta amb això la Colau encara li etzibava al bo i tan ingenu de Trias en afers col•lectius que ell era la casta dretana, poderós, culpable de corrupció i de la fam al món, de no sé quantes guerres, després d’haver-la mantinguda amb l’excusa de la PAH. Però amb Trias no passava res ja que les esquerres, malgrat que desunides, han de fer-se el paper i fraternitzar entre elles a l’espera del moment on l’aritmètica electoral permeti un nou canvi de rumb i cicle. Amb Ernest “Tete” Maragall, germà d’un antic alcalde progressista, era el moment esperat i desitjat i els gurus més esquerranosos d’ERC, desconeguent els vertaders plans de la batllessa, preveien una entesa entre Maragall i Colau per fer un veritable govern progressista a Barcelona i així fer créixer l’independentisme. De passada l’objectiu era també continuar arraconant i anorreant els representants de l’antiga convergència, com si aquests no estiguessin excel•lint en l’art de malvendre el patrimoni familiar, joies de l’àvia –o avi aquí- incloses. Simplificant molt: independència d’esquerres o ens quedem com estem. Quins nassos!

Lògicament Colau no tenint-ne prou de pactar amb els socialistes també ha acceptat sense miraments, però sense agraïment públic –l’educació tampoc és el seu fort-, els vots de Valls que contràriament a Trias no deu ser casta, ni IBEX, i menys encara amb un passat de repressor i repatriador d’immigrants sense papers. Els nostres esperits “gauchistes” i republicans no entenen res i, per ser sincers, és normal que res comprenguin doncs primer haurien de conèixer com funcionen els estats i el seu monopoli absolut de la violència legítima, la diferència entre poder i autoritat i el rol, derivat del que he dit abans, dels infiltrats o agents dobles en un moment incert i conflictiu com l’actual. Maragall –Ernest- no se’n deu a venir del que li ha passat: ell, antic socialista, que no és independentista i que si n’ha fet bandera ha estat per estratègia o oportunisme polític i per solidaritat –segur que sincera- amb els presos i exiliats, ara és apartat per suposat agent separatista. El problema d’ERC, malgrat els bons resultats electorals a generals i municipals no pas a les europees, rau que més que eixamplar la base independentista per l’esquerra, el que pretenien era eixamplar i allargar la fase del procés per fer-lo inacabable. I això, pensi el que vulgui ERC o qui sigui, malgrat presons, exilis i famílies patidores és pa per avui i fam per demà. L’Estat pot tolerar set-cents o vuit-cents batlles independentistes catalans perquè els presenta arreu com elements folklòrics. De la mateixa manera l’Estat havia d’evitar un govern liderat per un independentista a Barcelona, cosa que magistralment ha fet. L’Estat, que es troba per sobre de dretes i esquerres monarquies o repúbliques, poc a poc, va assolint tots els seus objectius. I els nostres partits independentistes de paraules però no de fets, van fer, vull pensar que inconscientment, la seva feina derrocant el corrupte PP de Rajoy i insuflant noves energies amb el renovador Pedro Sánchez. Era Gramsci, pensador comunista, qui deia dues coses: per fer la revolució cal fer més evidents les contradiccions del teu enemic i dos en temps d’emergència nacional reagrupament de classes. Nosaltres hem fet com a moviment nacional tot a la inversa i això és més Espanya i menys independència. Ens qui tenen cadires potser ho agraeixen, el país ho lamentarà,tot i que potser ara no ho sap. Queda aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.