JUGAR AMB ELS PRESOS
La polèmica macabra entre el Govern espanyol i el Jutge Llarena sobre l’acostament dels presos, es una indignitat que hauria de ser denunciada amb tota la fermesa. Entenc que per la seva part no ha de ser còmode mantenir presos polítics en un sistema que pretenen vendre al món com a democràtic, però això no dona dret a aquest nou vodevil jugant amb les persones privades injustament de llibertat.
Per la part catalana, crec que no hauriem de jugar a aquest joc. La reivindicació es la llibertat fins el dia del seu judici. La presó preventiva en aquest cas no te cap sentit i les irregularitats del procediment son flagrants. Per tant prou de recollir les molles que ni tant sols arriben i cal exigir l’objectiu real. La llibertat dels presos polítics.
La negociació comença amb l’alliberament
Esteve Plantada
Gest rere gest, imatge rere imatge: així ha nascut –i ha estat ideat– el projecte de govern de Pedro Sánchez. No n’ha faltat cap: gestos en pro del diàleg, per la concòrdia, per acontentar gent d’ànima política contraposada. Gestos per demostrar que en sap, que està preparat i que es mou bé en la tasca publicitària de la “jugada mestra”. Gestos de cara a la galeria mediàtica, d’altres buscant l’aplaudiment de la massa enfervorida, i els de més enllà subratllant que també pot ser un tipus dur que no dubtarà si ha de prendre decisions incòmodes. Fins i tot amb una dimissió rècord, els set dies de gràcia de Màxim Huerta. Com si tot hagués estat escrit per un guionista ressacós de Sálvame.
Com que viu de gestos i de l’autocomplaença de la simbologia, el nou executiu no ha dubtat a dir la seva pel que fa al debat dels presos polítics. Un gest més en la comèdia nacional de dir i desdir, d’assegurar i desmentir. Aquest dijous hem vist com el govern espanyol i el jutge Llarena s’han anat passant la pilota amb el tema, a plena llum del dia. Primer és Grande-Marlaska, el ministre de l’Interior, qui afirma que veu amb bons ulls un apropament dels presos polítics a Catalunya, però que la decisió no depèn d’ell, sinó de Llarena. Tot seguit, és el jutge del Tribunal Suprem qui el contradiu i assegura que no, que “no té competència per definir el centre penitenciari al qual han de seguir”.
Semblaria un joc, si no fos perquè l’assumpte és molt i molt seriós. Perquè la política de gestos i símbols televisats en programes de màxima audiència també ha de comportar que el debat sigui alimentat per idees, per punts de vista clars, per decisions i propostes. Tant d’una banda, com de l’altra. Ni hem de claudicar als estralls del govern a cop de share que ha construït Sánchez, ni hem d’entrar, des de Catalunya, en la dialèctica de la derrota i de tenir-ne prou amb recuperar allò perdut. “No és això, companys”, que cantaria Llach si encara tingués esma.
Tot i que les declaracions de Marlaska ja suposen un canvi d’intencions, el missatge ni és prou contundent ni aporta solucions a una situació injusta, indigna i desmesurada. Que la repressió, la censura, la por i els dubtes no ens privin de veure quina és la situació, crua i dolorosa: que més enllà de victòries minses, no hauria de ser necessari acostar els presos. Perquè, en l’Europa democràtica del segle XXI no n’hi hauria d’haver, de presos polítics.