IDENTITATS AMB CAIGUDA LLIURE
Un món sense banderes o himnes, o sistemes creats per manipular a una societat en nom d’uns quants que s’ho miren divertits des de les seves poltrones, i belluguen els fils sense compassió seria segurament ideal, son aquests anomenats ciutadans del món, cal dir moltes vegades una disfressa del nacionalisme espanyol. De totes maneres el planeta esta dissenyat amb estats on la població en principi hi te un sentiment de pertinença, el problema es quan algun d’aquests intenta fer d’això un dogma de fe, i sense cap permissivitat a la diferencia interna o externa, seria el cas de Catalunya i l’Estat espanyol, ho veiem aquests dies amb els Jocs Olímpics o amb els focs recents a l’Empordà, o simplement amb el control i menyspreu que som tractats, per altra banda amb identitat i honor ja passat de rosca no es pot tirar endavant un territori, i més quan la crisi es profunda, i les dificultats per tirar endavant molt importants, ho descriu molt be en Xavier Graset, on amb senzillesa deixa en evidència aquesta farsa anomenada Espanya.
Tot per terra
Cristòfor Colom era català, hi ha qui diu que era una dona i que era de Tortosa, però fos com fos va descobrir Amèrica. Si a Barcelona, de petit especialment, sempre sobtava que la direcció d’aquell dit anés a enfilar les Amèriques, és clar que si va sortir de Pals, primer va haver de creuar el Mediterrani, i fos com fos és clar que l’escultor volia captar el moment de la descoberta, de l’avistament de la terra. El famós terra a la vista que tard o d’hora tot descobridor ha d’acabar pronunciant.
A Madrid la plaça de Colón, té una estàtua sense dit enlaire, i unes fonts dedicades al descobriment que el 500 aniversari va reanimar. Però la gran connexió amb Amèrica, amb la del present si més no, ens ve de l’època d’Aznar. Ja saben que durant la presidència del govern espanyol va aconseguir capgirar la història. Va arrenglerar Espanya amb la Gran Bretanya i els EUA, va voler canviar el tradicional eix d’aliances amb Alemanya i França, el que havia cuidat Felipe Gonzàlez. A més d’arraconar el socialisme per dos mandats també va voler canviar de parella de ball internacional. I a les Açores, a la famosa foto de Bush, Blair i Aznar es va concretar el canvi d’eix, gràcies a la guerra preventiva contra Sadam Hussein.
Potser d’aquell efímer canvi històric, que encara no ha fet possible el miracle que els espanyols, i els catalans, parlem l’anglès de manera fluïda, va venir també el fixament per les grans banderes. Ja sabeu els que nord-americans fan de la bandera (encara que no estigui penat cremar-la) el gran estendard de cohesió. El símbol que els uneix per excel·lència. La llueixen a tot arreu, edificis públics, institucions, catedrals incloses, però també els ciutadans a casa seva.
Aznar va voler fer doncs una passa desacomplexada, i va fer penjar la bandera de totes les banderes, com en l’exercici infantil de veure qui la té més llarga, o de qui pixa més enllà. Així estem això també ho paguem, i deu ser una despesa identitària. La canvien tres cops l’any, i cada vegada costa 10.000 euros que ens podríem estalviar perfectament. Colom o Colón haurien fet la seva descoberta igualment, i Espanya seria amb unes aliances o unes altres al mateix lloc. És clar que allà també és on es concentra la selecció espanyola de futbol per celebrar els seus èxits. I després cada espanyol que combrega amb aquest sentiment de bandera, en col·loca una al seu balcó. I si és un baròmetre a tenir en compte deu n’hi do de l’estesa que n’hi ha arreu del país, arreu de Catalunya. És clar que també en competició amb moltes estelades que hi són des de la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys.
El cas és que la megalobandera de la plaça Colón de Madrid ha necessitat l’exèrcit i els funcionaris de la capital per tornar a aixecar el cap. El pal va caure seguint la parabòlica de sa majestat Joan Carles que també va anar per terra. El dia que queia la borsa. El dia que que a Madrid semblava que s’acaba el món, un cert món. És clar que ni fotos, ni aliances, ni “con la que está cayendo”, bandera inclosa, la moderna “hidalguia” no deixa forat per fer polítiques imaginatives, que ens treguin d’aquest malson.
Xavier Graset
Atentament