ALBERT CORTES MONSERRAT

En el congres del PSOE extremeny, hem pogut comprovar el profund desagraïment d’algunes persones, i les barbaritats què s’han d’inventar per no dir un simple gracies.

Efectivament, en l’anomenat congres, el que vas ser fins el 2007 president de la comunitat d’Extremadura, la que te el record olímpic de superàvit fiscal segons les recents balances fiscals publicades a Madrid, Juan Carlos Rodriguez Ibarra, ha deixat anar algunes perles com ja ens te acostumats.

El preocupa l’augment en la cessió del % de l’IRPF a les comunitats, ja què al final s’arribarà al 100%, i com que ell es sent espanyol perquè comparteix espai fiscal amb altres espanyols, si això es trenca, ho deixarà de ser.  Va menysprear les balances fiscals que troba absurdes, i va dir que no es pot confondre capacitat fiscal amb esforç fiscal ja que llavor el pensament nacionalista s’imposa, i va deixar anar que per ser un bon català o extremeny si s’havia de ser mal espanyol.

Aquest home te un problema d’humilitat, apart del seu espanyolisme ranci i caducat, ja que la solidaritat catalana no te límits, i ell es un dels principals beneficiaris, una teoria què recolza les balances fiscals, i que fa 30 anys era una de les comunitats mes pobres, però que ara te el major numero de funcionaris per habitant, i per exemple en tecnologia aplicada a l’educació disposa d’un ordinador per alumne i tecnologia d’última generació equiparables als millors països europeus. Jo entenc que ell defensi el que anomena espai fiscal comú, però això no es pot confondre amb espoli per uns, i beneficis il·limitat pels temps dels temps pels altres, per molt que vulgui tapar les xifres vergonyoses que ens donen les balances tant favorables sempre als mateixos, es una informació què ha de ser transparent i ell ho sap.

La capacitat fiscal que ell parla, no vol dir explotar uns territoris per afavorir a uns altres, vol dir una solidaritat amb limitacions, i on els que eren mes pobres han rebut mes precisament per pujar el seu nivell, i anar rebent cada cop menys, es el mateix que a l’Unió Europea ha passat amb Alemanya, el motor que ha donat molt a estats com Espanya per exemple, i què davant les dificultats que començava a tenir ha dit prou, i tothom ho ha entès perfectament.

El problema es que com sempre no som comparables amb res, i aquí pels segles dels segles uns paguen, i els altres reben sense cap tipus de topall, i amb el cinisme del menyspreu d’aquests últims quan algú gosa aixecar la veu.

Ja ser que el Sr. Ibarra poc l’importa el que passa a Catalunya, i les grans dificultats que ha d’afrontar, mentres cada mes arribi el nostre xec a fons perdut a les seves terres, però tot te un final, i ha arribat el moment de dir prou i repassar el concepte solidaritat.

Aquest tracte fiscalment colonial que reben els Països Catalans ha de passar a la història, jo en cap moment vull negar si puc la meva solidaritat, però vull escollir com, quant, i amb qui, com tots els estats normals del mon i precisament vostè no entraria en la meva llista, primer perquè no li cal, i segon per desagraït, què com deia la meva avia de desagraïts l’infern n’és ple.