ALBERT CORTES MONSERRAT

La revista alemanya Der Spiegel va fer publica una sèrie de documents de l’ambaixador Alemany, que no deixen dubtes de les preferències de la monarquia espanyola respecte a la tria entre militars colpistes o la defensa d’un sistema democràtic. Res que no fos normal, però que desmenteix aquesta llegenda gairebé d’heroi que se li atribueix, i que ha estat validada com posició oficial, i falsa com es pot comprovar.

Aquesta publicació deixa ben clar que sense el Rei, la nit del 23 F no hagués estat possible. El document cita una conversa entre el monarca i l’ambaixador esmentat, i on hi ha frases com: “els cervells de l’intent del cop d’estat només pretenien el que tots desitjàvem, la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil·litat” o “ no va mostrar indignació pels autors, sinó comprensió, per no dir simpatia”. Els grans mitjans de comunicació sempre han posat una cortina en aquest episodi, que ha silenciat les veus que l’acusaven de complicitat, i que esquitxaven dirigents de partits polítics espanyols. Caldrà veure com actua la cambra política espanyola, si reprova les actituds reials o si segueix a la cua de les democràcies europees, i segueix venen la historia del paper destacat del monarca per aturar el cop d’estat, i del silenci que el mateix borbó es va afanyar a demanar sobre el tema.  De fet la casa reial ja ha assegurat que el seu paper esta consolidat per la historia, i que la defensa reial de la democràcia es un fet inqüestionable. Cal dir que desprès d’aquest episodi, i fruit de la complicitat amb les demandes de l’exèrcit va venir la LOAPA, que deixava les nacionalitats històriques equiparades amb tota la resta.

Efectivament,  quan un projecte comença amb unes bases poc solides, i preocupat més d’aparentar que de un fet real, poques possibilitats te d’acabar be. Això seria una mica el que ha succeït amb el pas de la dictadura militar espanyola a una suposada democràcia. Una monarquia imposada pel dictador, cosa que ja de per si inhabilitaria en qualsevol estat normal a la persona d’exercir cap càrrec, ni que fos honorífic, una transició dirigida i tutelada pels mateixos que bellugaven els fils a la dictadura, i amb l’excusa perfecta, de que amb aquestes condicions no es podia aspirar a molt més, una Constitució amb tics clarament antidemocràtics, i gairebé impossible de canviar, com a garantia de que res bellugaria massa.  Una monarquia envoltada amb l’escàndol Urdangarin amb un cost sempre obscur, i sense cap tipus de transparència, amb una fortuna administrada per la casa reial amb els impostos de tots els ciutadans i sense explicacions, tot hi la seva vida amb capítols ostentosos difícils de justificar. Un punt negre que ràpidament va ser capgirat, i presentat com un mèrit del monarca amb l’intent del cop d’estat que buscava aturar qualsevol intent de que l’estat de les autonomies permetés a les nacionalitats històriques gaudir d’un autogovern massa elevat, i que va triomfar finalment, ja que la LOAPA va posar les coses al seu lloc, i el “cafe para todos” va ser el lema fins el dia d’avui, per cert un cafè molt descafeïnat. Ara be el monarca no volia el triomf de la democràcia, res més lluny de la realitat, i fent honor a qui el va nomenar, tenia totes les complicitats amb els militars colpistes per seguir exercint de cap d’estat en una nova dictadura, si arribava el cas. Les confessions indiscretes a l’ambaixador alemany no fan res més que confirmar un secret a veus, i augmentar aquesta rèmora increïble en un estat teòricament democràtic a dins la Unió Europea, i que a cop d’imposició ningú ha pogut qüestionar democràticament. Com deia abans, el que mal comença, mal acaba, i la monarquia espanyola te molts més elements foscos que clars.