ALBERT CORTES MONSERRAT

Ja s’ha acabat l’acte a Ginebra organitzat pel Deu mil, i mentrestant a Catalunya, Esquerra ens diu que les eleccions seran un autèntic referèndum sobre l’estat de les autonomies, en Duran proposa una moció de censura contra Zapatero a Madrid, i Herrera vol que ERC i PSOE-C es comprometin a no pactar amb CIU i PP, o sigui pura comèdia en el costat de tots els partits autonomistes del parlament català, i un nou pas decidit de la societat civil, la diferencia es prou clara i aclaridora.

Esquerra ja no sap que dir per tornar a un discurs i uns fets que ha oblidat durant els últims anys en el govern de la Generalitat, i per tant la credibilitat es tant reduïda, que ja no enganyen a gaire gent, en Duran amb la seva mentalitat espanyola, ara pretén substituir el PSOE pel PP a l’estat, com si això fos cap solució per Catalunya, i per últim Herrera amb la seva dèria dreta – esquerra, vol assegurar que no es prostitueix els seus principis, què de cara a la situació catalana tampoc serveixen de res.

 

Pel que fa a la societat civil, aquest divendres vaig fer la bossa carregada de sentiments i il·lusió per agafar un avió junt amb uns companys de Reagrupament rumb a Ginebra, i on dissabte vàrem viure una nova jornada, d’aquelles que es guarden en un raconet del cor per les emocions viscudes, una quantitat de gent sobre les 2500 persones que es parla, que crec es força aproximada, i que un cop començat l’acte feia goig veure l’esplanada davant la seu de l’ONU a la ciutat suïssa, plena d’estelades, i altres reivindicacions com els companys de Venècia i d’altres llocs. Pel que fa a l’acte en si, va oferir moments emotius com la lectura del manifest per part d’en Toni Strubell, el discurs de Pau Casals a l’ONU, les crides d’Enric Canela, Carles Mora o en Ximenis per posar uns exemples, o escoltar la versió original de la cançó Catalunya comptat gran interpretada en els mítics festivals de Canet els anys 70 per en Subirats, apart de moments més festius com la direcció de l’acte per part d’en Gerard Sesse, o el ball de gegants al final, finalitzant l’acte amb el cant dels Segadors, i recordant que el proper acte que es proposa serà a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia que el TC retalli l’Estatut, i puguem fer un brindis per celebrar el seu enterrament definitiu, així com també una gran manifestació a Barcelona per reclamar l’única sortida possible de Catalunya, què es exercir el dret a l’autodeterminació.

 

Apart de la possibilitat d’enfortir els llaços d’unió amb molta gent que creu en el projecte, va quedar clar que la campanya electoral es propera, i els partits parlamentaris que tots remenen la via autonòmica, tants sols vaig poder veuré en Joan Tardà per part d’Esquerra i poca cosa més, així com una bona quantitat de reagrupats que en aquests moment sembla el projecte més ferm per portar aquesta candidatura per la independència en el proper Parlament, tot hi la censura informativa a la que ens veiem sotmesos. Desprès van venir les noticies de les cendres del volà islandès que ens va anul·lar el vol de tornada, i desprès de moltes gestions varem optar per l’autocar, amb 10 hores de viatge, que aquest matí ens han fet arribar un altre cop a terres catalanes amb un cansament considerable en el cos.

 

Ara ja desprès d’unes hores, i quan encara queden companys per terres suïsses que s’han arriscat a agafar  un altre vol, esperant que el núvol ja s’hagi esvaït, penso que era un pas més que tard o d’hora s’havia de fer, i completar la reclamació dels nostres drets, què varem començar a la Unió Europea i acabem a la ONU, ara toca fer feina interior, treballa amb ganes per aquesta candidatura independentista, i emplenar els nostres carrers amb noves mobilitzacions que acompanyin les consultes, què anirem veient en els propers mesos. Es tot un moviment que ha dit prou, ha començat a caminar, i per força el novembre ha de quedar reflectit en el Parlament Català amb un gran èxit.