GABI RUIZ, UN FEIXISTA AMB LLICENCIA PER INSULTAR
El director del prestigiós festival musical Primavera Sound, es va dedicar a insultar al periodista Jordi Bianciotto del Periodico, i altra gent que defensaven els grups de musica catalans. Un festival fortament subvencionat, i que va deixar frases com “Es provincianisme disfressat de nacionalisme barat” i altres insults que no reproduiré. En Gabi Ruiz es defineix com un producte del Tardo franquisme, i menysprea profundament la llengua catalana i la nostra cultura en general, quan la realitat es que els diners abocats al festival son tornats en forma d’insults, i on el principal patrocinador, la cervesa San Miguel, hauria de repensar si li convé patrocinar personatges feixistes i contra la nostra cultura i identitats com aquest. Això nomes pot passar en nacions anormals com la nostra. Us adjunto un article del Francesc Canosa que ho descriu perfectament.
Primavera frau
“Els Ruiz d’aquest país no van néixer ahir, i ja acumulen una pedagogia, una forma de ser, una manera d’actuar”
No entenc el pessimisme del nostre país. Bé, d’acord, hi ha un munt de coses que van malament…. però també n’hi ha una barbaritat que van súper bé. Per exemple una de molt important: l’educació. Mirin, Catalunya, és pionera en la indústria de la bona educació i aquesta setmana estem d’enhorabona perquè hem assolit un altre èxit d’aquells que, amb una mica de sort, ens obrirà les portes de qualsevol galàxia extraterrestre.
Gabi Ruiz, un dels directors del Primavera Sound, un dels festivals de música mes importants i amb més projecció internacional del país, ha insultat, públicament, a Jordi Bianciotto, crític musical de El Periódico. Cava, senyoretes i aplaudiments. Estem de festa: Ruiz, guru de la pedagogia de la correcció ha tirat del llatí i ens ha guiat (educare) al poble analfabet. Amb el seu ditet lluminós, tocat per la mà de Sant Decor, va escriure a twitter el credo de la Santíssima Trinitat de les Bones formes reconsagrades:
¿Hay alguien más retarded que Jordi Bianciotto? No hay nada que odie más que el provincianismo disfrazado de nacionalismo barato.
Y encima el muy gilipollas lo retuitea.
Eso sí, entradas no ha pagado en su puta vida.
Amén. Després de la lliçó d’urbanitat el periodista rep un correu del Festival dient-li que li retiren l’acreditació. El pollastre de rostisseria comença a donar tombs. Soroll. Intervé l’Ajuntament i li tornen l’acreditació a Bianciotto. És clar, és clar que el periodista va pecar, per això se li va aplicar la canya de les bones formes. El crític va infringir la llei del decòrum i va escriure un article on deia que el festival no feia prou promoció dels músics catalans. Cap acció sense resposta, que diria Sant Correccional.
Hem d’estar molt i molt satisfets del que estem aconseguint: posar l’educació al capdavant de tot. Un dels directors d’un esdeveniment que acull milers i milers de persones de tot el món; 1400 periodistes de 47 països; 1400 professionals de la indústria musical i que rep 175 mil euros de subvenció de la Generalitat i 125 mil de l’Ajuntament de Barcelona ens està ensenyant el camí, les formes. Gràcies, senyor. Et donem gràcies per fer que cada dia sigui més difícil viure en aquest país.
Gràcies perquè estem aprenent una cosa fonamental: els valors del senyor Ruiz no tenen res a veure amb els meus. I creia, creia, que no tenien res a veure amb els del meu país, però no… La pedagogia del no res, l’aristocràcia de la xuleria, ja sigui vestida de moderna, o de galeta rància, és la cultura, el motor. Els Ruiz d’aquest país no van néixer ahir, i ja acumulen una pedagogia, una forma de ser, una manera d’actuar. Et vam donar la mà i ens la vas mossegar. Escups i dius que plou. Ho permetem. Ho acceptem. I dius que és primavera? És tardor, és tardor. Ningú s’ha disculpat. Ningú ha demanat perdó per insultar, per castigar la llibertat d’expressió. Ningú. Perquè, com sempre, la culpa és nostra: perquè som catalans i mal educats.