ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

FI DELS CONGRESSOS REGIONALS D?ERC

Sense categoria

S’ha acabat aquesta espècie de segona volta del partit republicà, i on la direcció actual encapçalada per Joan Puigcercos ha superat la prova de foc al vèncer en 9 de les 12 comeses  territorials.

 

Efectivament, els únics reductes que han variat els resultats han estat l’Ebre i Barcelona amb victoria de l’altre sector oficialista proper a Carod, i Tarragona, on Reagrupament Independentista ha obtingut la seva única victòria., la resta amb major o menor percentatge i amb aliances diverses han estat per en Puigcercos.

 

Realment per un partit que ha perdut molt de pes electoral en totes les eleccions que han esdevingut els últims 5 anys, amb contraposició amb un augment de l’independentisme en tots els sectors de la societat, i que a mes ha perdut el rumb enlluernat per les quotes de poder que li proporciona el govern tripartit dirigit gairebé en exclusiva pel PSC, i on la seva presencia es merament testimonial sense opinió en temes tant importants com per exemple en el finançament, es un fet greu.

 

El domini de l’aparell de comandament es vital en un partit polític, i en aquest cas ha jugat un paper decisiu per determinar aquests resultats.  Això i la tendència humana de ser mes difícil els canvis que el continuisme per molt que aquest porti a l’abisme, al que hauria de ser un dels motors del dret a decidir.

 

La fusió dels dos grups renovadors, deixant a banda la sorpresa de Tarragona, ha obtingut bons percentatges en moltes de les eleccions territorials, però no el suficient per desbancar els candidats oficialistes de les seves poltrones. Es un moviment que segueix avançant dins el partit com una taca d’oli, i creant complicitats per tot el territori, i amb un factor a favor ja que els fets que han succeït  i els que succeiran amb la sentencia del TC, i la previsible passivitat de la direcció actual mes enllà de quatre reaccions airades sense fets que els avalin, afavoriran la suma de militants en aquest projecte per portar Esquerra  allò don no havia de haver sortit mai, i ser una peça clau per arrossegar altres partits a un canvi de relació amb l’estat.

 

Els canvis de poder sempre son dificultosos, però seria una verdadera llàstima que per quatre personalismes amb fam de poder, s’endarrerís un procés cap a l’autodeterminació mes aprop que mai, i que nomes li falta trobar aquests líders valents que passin de la mediocritat actual i les baralles de pati de col·legi, a la contundència i els arguments per saltar el mur, que l’estat ens ha construït a mida i que si tots ho volem trontollarà mes que mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.