FI DE CICLE
Aquest dissabte vaig estar a la Manifestació del Carrer Marina organitzada per Òmnium i ANC, i reconec que la sensació no va ser la mateixa que altres vegades i em va generar sensacions contradictòries.
Més enllà de les proclames, la bona gent, les bones intencions i la festa del no deixem un paper al terra, cal dir que els discursos en el moment que vivim em van semblar buits de contingut en aquest aspecte, salvant les apel•lacions a les persones detingudes injustament.
Crec que el nostre objectiu es la República, i la repressió forma part de l’estratègia espanyola per impedir-ho, de fet un Estat tant poc democràtic no en podiem esperar res més. Una vergonya em va semblar els polítics dels nostres partits que es van incorporar darrera la capcelera, perquè precisament aquest es el nostre principal problema, els nostres partits i sobretot el nostre Govern, aquell que ha acotat el cap i que ha convertit la Generalitat des de fa 2 anys amb poc més que una gestoria sense sentit al servei del poder autonòmic dels partits de torn.
La manifestació a Marina, no passa de ser simbòlica i sense cap repercussió en el context que ens trobem i demanaria una reacció de les entitats de la societat civil, en especial Òmnium i ANC. Els temps de llaços, no molestar a ningú tal com vam fer i el cap paper al terra haurien de ser passat si no ens volem seguir auto enganyant i no afrontar el problema real.
Els posteriors aldarulls a Via Laietana es la realitat del moment, i Marina es un passat que sembla interessa l’Estat i sobretot als nostres partits, precisament la nostra mirada hauria de girar-se cap a ells i denunciar la seva inoperància interessada i en molts casos el seu col•laboracionisme sense mesura.
Ara toca exigir la destitució del Conseller Buch amb un cos de Mossos intervinguts com veiem dia rere dia i un últimatum amb un Govern i Partits que han desprestigiat les nostres Institucions i que hores d’ara amb la mentida de que no les podem perdre quan ja les hem perdut. Una mentida més de l’alt grau de manipulació sobre una societat que en una part ha vist la realitat, però que un altra segueix amb l’anomenat “llirisme” perpetu i assumint aquesta manipulació que no ens porta enlloc.
Es un fi de cicle que enterra definitivament la revolta dels somriures.