ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ESQUERRA I LA BENA ABANS DE LA FERIDA

General

Els continus equilibris de Joan Puigcercos per fer visual el partit republicà, i alhora mantenir el govern al preu que sigui sense voler escoltar la veu de la militància fan dir moltes contradiccions, i això es una situació què al final quedarà superada per les circumstancies.

Se’ns dubte el president d’ERC en les seves trobades pel territori amb les seccions locals, diu coses què desprès oficialment son totalment en direcció oposada, com dir que hi ha en el partit molts frikies, trepes i ganduls, suposo referint-se a les veus molestes que critiquen la seva gestió, i ara desprès que la portaveu contestes a la carta demanant un referèndum intern pel finançament, amb la suposada fermesa del partit en el tema, ens critica la llei del silenci imposada pel President Montilla, i on no tenen coneixement de l’estat real de les negociacions, confirmant què son uns mers comparses, deixant-ho tot en mans dels socialistes, i el seu conseller Castells, què li toca un paper ben poc galdós, i que no es correspon amb la seva capacitat.

 

La resposta a la legitima petició de consulta interna en aquest tema capdal per Catalunya com marquen els Estatuts, ha estat per part de la portaveu d’un avis als crítics de no posar la bena abans de la ferida, que aquest debat no toca, i què la seva actitud ferma te el suport de la militància i de la societat. Per una altre costat s’ha intentat atribuir una vinculació d’Uriel Bertran amb CIU per la seva sintonia amb Alfons López Tena (un gran referent), per desacreditar-lo, quan en el procés de candidatures a la direcció precisament se’l vinculava a l’òrbita de Puigcercos, tot un desgavell per voler fugir d’estudi.

 

La estratègia de poca visió política amb la única obsessió de mantenir-se en el govern al preu que sigui sense treure’n res a canvi, i amb quatre proclames de tant en tant per treure pit, es va desinflant i carregant d’arguments contraris, ja què com deia Anna Simó referint-se als crítics, ara no toca això, i veritablement ara toca treure’s la careta, i donar per tancada la etapa autonòmica sense més dilació amb una estratègia amb un eix ben definit per aconseguir l’estat propi, i acaparar el vot en aquest sentit, i arrossegar l’altre partit català cap aquestes posicions, què tímidament ha començat ha flirtejar.

 

No hi ha mes excuses, i les promocions personals no poden entorpir aquest procés, feina què només hauria de correspondre als partidaris de la dependència, i no podem debilitar la nostra força ja que el moment ha arribat, i les dilacions ja no son justificables. Pel que fa a la proposta de consulta en un partit que te per bandera l’assemblearisme no pot ser motiu de conflicte, i la militància te tot el dret a decidir fora i també a dintre per molt que els hi pesi a l’actual direcció.

 

 

 

 

  1. Crec que hem de tenir una mica més d’autoestima i confiança en nosaltres mateixos.

    En primer lloc, si avui a Catalunya hi ha un sobiranisme creixent és gràcies a que ERC està al govern: fa mantenir el PSC en posicions més catalanistes que abans i provoca que CiU es radicalitzi. Per tant, l’estratègia és correcta, més si es fan coses que en 23 de govern conservador no s’havien fet (blindar la immersió lingüística per llei, llei de consultes populars, llei del cinema, polítiques socials, etc).

    En segon lloc, és veritat que fer ara la petició d’un referèndum intern és posar-se la bena abans que la ferida, perquè encara no hi ha una proposta definitiva sobre la taula que el govern català s’hagi plantejat acceptar. Fins ara, a les 3 propostes diferents del govern espanyol, la Generalitat ha dit que no. I si ho ha fet és perquè ERC és present al govern, no en dubtis. Si CiU governés en solitari ja ho hauria acceptat (el 2001 van fer un acord per 290 milions d’euros) i si el PSC i ICV governessin sols també.

    El problema de fons és que no es confia en què la direcció d’Esquerra (votada per la militància, cal recordar-ho) es planti si finalment la proposta d’acord sobre el finançament no és bona. Per tant, és una proposta absolutament esbiaixada, perquè parteix d’aquest axioma, seguint en la línia del congrés.

    El que em sap més greu és que n’hi ha que gasten més esforços en desgastar la direcció que en treballar pel partit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.