ALBERT CORTES MONSERRAT

Veien ahir la interessant entrevista que Julia Otero va fe a Anna Gabriel, en vam poder treure algunes conclusions. Ens diu que la millor enquesta es el referèndum, amb el ris de poder perdre. Crec que en aquest punt tots hi estaries dacord, almenys aquest 80% de la ciutadania favorable al dret a decidir i que com a nivell mínim de democràcia ens mereixem. No es pot entendre qui nega que la societat no sigui la protagonista de les grans decisions a benefici d’uns pocs que els hi atorgan més privilegis.

Ens diu que els rics tenen massa en aquest país, crec que es una opinió amb molts matissos, com han obtingut aquesta riquesa seria una dada fonamental, es a dir, no es pot criminalitzar la persona que ha guanyat molts diners legalment com emprenedor i arriscant, alhora que creant riquesa en forma de llocs de treball i productivitat. Podem discutir quan ha d’aportar a les arques pel bé comú i evidentment ha de ser molt més que els que no tenen aquesta renda, però d’aquí a remoure aquesta demagògia constant que sentim molts cops hi va un pam. Parla que 27 persones tenen una gran renda i que gravan aquests no hauria calgut fer les retallades des del 2010, perdoneu el benefici del dubte. Estaria dacord que la crisi l’han creat uns quants i la injusticia i el sistema han fet que la factura la pagués la ciutadania afectant el seu estat del benestar i amb el mínim greuge als que l’han creada i la seva especulació desmesurada, però un cop en aquest context, Catalunya i els recursos que pot distribuir en moltes ocasions segurament no ha tingut massa alternatives.

Ens parla de la feminització del llenguatge, per damunt de la filològia i com a mesura de visualització, crec que ridiculitza la dona, més que reclamar una vertadera política d’igualtat, no ho veig una bona tàctica per arribar al que una societat madura i normal hauria de ser natural, com es la igualtat entre els dos sexes i el tracte com a persones i no com a caràcteristiques de cadascú.

Per últim volia destacar la seva queixa pel xantatge pels pressupostos i el referèndum, que diu no es a ells, sinó a la ciutadania, aquí francament i pel molt que ens hi juguem, i precisament per respecte a aquesta societat que reclama mereix com a moment excepcional fugir del que seria una situació normal i actuar diferent amb generositat en benefici de la finalitat. El procés s’ha endarrerit precisament pel vodevil en els darrers pressupostos, l’empat assembleari que curiosament desprès van resoldre en petit comite deixant el procés penjant d’un fil. Ara s’ha de ser conscient que son uns números autonòmics i per tant demanar la lluna no te sentit. Cal responsabilitat i visió d’Estat per donar ales al Govern i poder arribar fins al final desitjat.

En definitiva, no cal interpretar les paraules com a xantatge, més aviat com a rigor i seriositat per poder arribar a la nova República Catalana.