ELS HIPERVENTILATS
Aquesta paraula ha estat utilitzada molts cops precisament per aquells que mai han tingut la intenció de que Catalunya esdevingui un Estat, però si reivindicar una esperança infinita que saben mai arribarà.
M’ha vingut al cap aquesta paraula, quan aquests dies llegeixo alguns escrits d’opinadors que ja escriuen sobre com continuarà el procès desprès de la crisi sanitària, i trobo aquelles receptes classiques basades amb mentides històriques que la seva negació fa que puguis ser titllat de la paraula abans descrita quan en realitat simplement assumeixes la realitat en base a fets contrastats.
Ens diuen i segueixen jugant amb aquest 50% màgic de vots a unes eleccions autonòmiques al Parlament, com si això fos la mare dels ous i la clau que obrirà de bat a bat la porta de reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català per part de l’Estat, quan saben perfectament que tant fa superar el 50, el 60 o el 70. La resposta seguirà sent la mateixa i esta demostrat per exemple amb l’Estatut amb un 90 % de vots favorables i totalment desacreditat i retallat per l’Estat. Ens diuen que es una tasca de formigueta de molts anys, i això ho venen dient també fa molts anys, no es pot anar amb presses diuen. No son presses, es determinació, tot te un límit i aquest no pot ser indefinit com ens proposen, i la tercera es aquella de que si fem les coses bé, som més ampliant la base i ens carreguem d’arguments, l’Estat per força admetrà un Referèndum si o si. Un altre lliçó de cinisme, ja que saben que l’Estat mai l’admetrà, precisament per les seves mancances democràtiques, un Estat que no ha estat capaç de condemnar el franquisme i ha seguit protegint els torturadors i deixant abandonats els morts enterrats als vorals de les carreteres, evidentment mai acceptarà la decisió de la gent lliure i sobirana.
Per això, quan el President Torra ens diu que Catalunya ha d’exercir el seu dret a l’autodeterminació, cal respondre que no vol dir pidolar-lo a qui mai acceptarà res sobre el tema i respondrà com hem vist amb la violència física i legal com a solució. Hauria de voler dir, admetre sense embuts que malauradament amb el nostre entorn la unilateralitat es l’única via, i això vol dir assumir riscos, i sobretot un front comú de la societat i els seus representants sense embuts amb un canvi de marc mental. Respectar les lleis ja aprovades en el Parlament i el Referèndum de l’1 d’octubre, conjuntament amb les majories parlamentàries i uns lideratges no de partit, sinó de país.
Així de senzill, i així de difícil alhora.