ELS DIPUTATS INVISIBLES
Amb aquest nom s’anomenen els diputats què com autòmats es dilueixen en el seu grup parlamentari, i simplement esperen ordres sense cap anàlisi previ.
Ahir el President Montilla, amb un article a El Pais va fer algun estirabot reclamant un finançament just per Catalunya sense dilacions ni excuses de mal pagador, i advertint que en cas contrari si no arriben aquests recursos necessaris sense renunciar a la solidaritat la desafecció per l’estat anirà amb augment, i posats a somiar, ja me’l veig sortint al balcó a proclamar la independència.
Deixant la ciència ficció per una altra moment, ràpidament des de Madrid, la numero u del PSC, ministra de defensa, la Carme Chacon, la mateixa de la Catalunya optimista, i que teòricament vetlla pels nostres interessos, matisa al President, dient que la prioritat es el consens amb totes les autonomies, i desprès ja es parlarà del nou finançament.
O sigui, trepitja directament el principi de bilateralitat, i com a bona nacionalista espanyola què es vetlla pels interessos de totes les comunitats, abans que els interessos dels seus votants i les seves urgents necessitats.
Això ens porta amb aquella vella cançó de la importància de tenir ministres catalans a Madrid, ara certament no n’hi ha cap. Tant la Sra. Chacon com el Sr. Corbacho tant sols son catalans administrativament, però no de sentiment de pertinença, i això no ens serveix de res.
Tanmateix en el govern tripartit, tant Esquerra com Iniciativa, les crosses del grup socialista i fidels seguidors ja han aplaudit les paraules del President, sense veure que el concert econòmic queda oblidat, i que la desafecció es planteja en termes negatius quan teòricament sembla l’única sortida amb cara i ulls de l’atzucac existent.
La hipocresia es tant gran, que els 25 diputats del PSC a Madrid, serien l’arma mes efectiva per negociar el model de finançament, però naturalment seguiran invisibles al servei de Zapatero, i contra els nostres interessos, fet i fet com sempre.