ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL TRILERISME NO TE DIÀLEG

El cinisme i trilerisme de Sanchez i el seu Govern per validar la prorroga de l’Estat d’alarma prometent al millor estil Zapatero per totes bandes a canvi dels suports i posteriorment mirant a un altre costat nomes pot ser permés en un Estat mediocre com Espanya amb un sistema corrupte i uns representants de molt baixa qualitat.

Com diu Salvador Cot, el miratge madrileny es una realitat i sortir-ne una obligació que la societat hauria de començar a exigir amb força i no fer el joc a aquelles forces que continuen jugant la partida amb les cartes marcades.

S’esvaeix el miratge madrileny

Salvador Cot

La manera en què el PSOE ha tirat endavant l’última pròrroga de l’estat l’alarma, amb mentides creuades i triangulacions a tots els socis possibles, deixa clar que la via d’ERC per trobar una solució pactada al conflicte entre Catalunya i Madrid és una pura quimera. Pedro Sánchez i els seus no pretenen democratitzar les institucions de l’Estat, ni reformar el règim borbònic, ni tan sols donar un tomb social a la gestió d’aquesta crisi. El que intenten és, simplement, allargar al màxim la seva estada al poder. Pacten una taula de diàleg amb ERC i, quan ha passat la investidura, se n’obliden; acorden derogar la reforma laboral del PP ni més ni menys que amb Euskal Herria Bildu i, quan han superat la votació essencial, se’n desdiuen; aconsegueixen el vot favorable de Ciutadans i, en paral·lel, estan reunits amb l’esquerra abertzale…

És evident que aquest govern PSOE/Podemos no és la finestra d’oportunitat que hi veuen, sobretot, els comuns catalans. No té ni projecte de reforma ni la voluntat real que caldria per enfrontar-se a la dreta extrema i l’extrema dreta que està incrustada en les institucions de l’Estat i que ara intenta guanyar el carrer, encara que sigui a cops de bandera i amb la complicitat de la policia. El govern més progressista del món mundial serà una anècdota en la Història, un parèntesi de dubte madrileny entre dues crisis catalanes.

Tot plegat haurà de portar, necessàriament, a un projecte de col·laboració entre les dues principals opcions estratègiques de l’independentisme. No hi ha alternativa a pagar el preu social de la confrontació, a esmenar el que fa temps que Carles Puigdemont considera un error, com va ser el desistiment republicà de 2017. L’esquerra espanyola i les seves filials catalanes han deixat de ser una possibilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.