EL TEMPS S?ACABA I LA DEMAGOGIA ES INSOSTENIBLE
Quan portem mes de 6 mesos de retard en el nou finançament català amb incompliment flagrant del govern estatal, les diferents reaccions del partits catalans son dignes d’estudi, i en molts casos un exemple de mediocritat amb majúscules.
El PSOE-C, es el principal sacrificat en aquesta història per part del govern de Zapatero, què intenta el menor desgast possible tot hi què li suposi la pèrdua de vots catalans, i ajudat per una nul·la oposició del Partit Popular que per poc que fes les coses bé, tindria una gran oportunitat per tornar al poder, donat el poc nivell del govern actual, i el seu màxim representant.
El Conseller Maragall ho definia com a tortura psicològica, i Iceta fent us del seu conegut cinisme diu que nomes hi ha hagut un ajornament, el del 9 d’agost, i passant per alt els altres marcats al calendari, i treien importància a que nomes ha estat un, com si fos la cosa mes normal del món no complir una llei, a sobre ha dit que volen un bon pacte, i què si no portaria conseqüències entre la relació del partit a Madrid i a Catalunya , no cal recordar-li la votació d’uns pressupostos que van dilapidar la única arma de pressió què podia sostenir la negociació, ara nomes toca esperar el moment per donar per acabada l’obra de teatre, i fer lloances sobre l’acord minso què s’espera, i així acabar amb aquesta tortura d’un partit espanyol fent veure que defensa interessos catalans.
Per part de CIU, segueix la seva política de critica al govern, i a la falta de acord, sense recordar que el pacte final va ser segellat pel seu líder polític en un dels actes mes irresponsables dels últims temps, i què ho va deixar tant ben lligat que l’Estatut es paper mullat, i el finançament te múltiples interpretacions, totes a la baixa, com no podia ser d’altra manera.
Pel que fa referència a ERC, la seva direcció continua prioritzant els càrrecs al govern de la Generalitat, als interessos del país i la ideologia del partit, ja què segueix la mateixa tàctica que amb l’estatut, inhibir-se de la negociació portada sembla per en Castells, i finalment acceptar l’acord que s’arribi fent equilibris per defensar-lo, cosa que els moviments crítics no volen permetre forçant unes votacions internes de la militància quan la proposta sigui ferma i final, per prendre una decisió com ja va passar amb el vot de l’Estatut, i com exemple de funcionament democràtic que ja veurem si la direcció accepta, ja què ells solets s’han posat en aquest embolic que ha fet quedar a casa bona part del vot sobiranista en les ultimes eleccions, i què tanta fe estava dipositant en el partit república, que una vegada al poder ha canviat com de la nit al dia.
Ara estem en un període de descans, ja què el govern socialista prioritza les eleccions gallegues i basques a aquest qüestió fonamental, en una decisió ja totalment humiliant, i què amb una mica de dignitat hauria de fer aixecar de la taula als representants catalans i optar per altres vies, donant per perdut aquesta forma de fer, i aquest sistema autonòmic que ha arribat a la seva fi, i on nomes la valentia i el coratge ens permetrà donar el salt, i sortir d’aquest forat negre on estem instal·lats hores d’ara.